La política

Gestionar una pandèmia d’abast mundial no és gestionar una empresa. No tens recursos econòmics per tenir més recursos humans, has de tancar comerços i no els pots pagar la baixa, que és el que fa una empresa si un treballador se li posa malalt. Si es pogués tancar els restaurants i pagar-los la baixa, no hi hauria patiment. Caldria tenir diners per als que tanquen. No en tenim. Més que mai, el dèficit fiscal es fa presentíssim.

Però, naturalment, tot s’aprofita, i ni en aquest moment horrible es pot deixar de fer política. Qui està patint? Per tant, qui està emprenyat? Aquests? Doncs els van a veure. No tenen res per oferir-los, si manessin haurien de fer el mateix, però sí que poden canalitzar-ne la indignació. “Desgastem els que gestionen, fotem-li a la Vergés que, faci el que faci, serà impopular”, pensen. I a dir que no té credibilitat i que Madrid sí que ho fa bé (Madrid està sortint de la primera onada, potser?). No passa res. Si obren els restaurants (que es queixen amb raó) es queixaran els sanitaris (també amb raó) i si no els familiars dels morts (també amb raó).

Procuren que parlin els afectats, que siguin ells els que tirin la pintura vermella. Així potser els votaran. Mireu-nos als autònoms. Ens hem emprenyat pel concurs penós al qual ens va sotmetre la Generalitat per cobrar l’ajut. I mentrestant el govern central ens apuja la quota, ara, i amb efectes retroactius fins al gener! Que hem dit res, d’això? No. Això ho hem viscut amb la resignació autònoma de sempre. I mentre ens apugen la quota li apugen el sou a la família reial. Tot és política. Això que estan llegint, esclar, també. I els comentaris a això que estan llegint...