02/04/2020

Què farien ells, ara?

2 min

Ha passat temps, com tothom esperava i preveia, i han passat moltes coses, la més catastròfica, aquesta del virus. De la mateixa manera que el cos s’acostuma a la foscor, al dolor, a la mala alimentació o a la guerra, a poc a poc nosaltres (ara, finalment, sí, “els ciutadans del món”) ens acostumem a la tutela. A no badar, a no enraonar, a no anar als bars, a no veure flors. Només han passat dues setmanes i a hores d’ara, ja, llegir un llibre o mirar una pel·lícula on tothom, esclar, entra i surt, amb aquella naturalitat, és estranyíssim, com d’una altra època.

En un cas com aquest, de forçada però disciplinada reclusió, tancats amb alguns dels que estimem, amb menys esport però tot el vi i el formatge que encara ens podem pagar, penses, encara més, en la bogeria que va ser condemnar per sedició els líders del Procés català i tancar-los a la presó per tretze anys de la seva vida. A la presó! Acusar-los amb falsos testimonis (“Nos miraban con caras de odio”, “Oí la voz de Carmen Forcadell”) per fer encaixar el seu Codi Penal dins del nostre mapa. Violència “ambiental”, aixecament “sense armes”, “cop d’estat postmodern”. El que sigui. La condemna no només havia de sumir-nos a la majoria de catalans en la tristesa. També havia de “donar satisfacció” als que tenen tant de poder a Espanya.

Tancar algú a la presó quan pots no fer-ho, quan no cal que ho facis, és com lligar un gos o un esclau amb una cadena. La vida és tan curta, tan valuosa, tan preciosa que ningú l’ha de prendre (tancar a la presó és prendre la vida) per escarment i prou. Adverteix el Tribunal Suprem que si algun funcionari gosa deixar-los anar ara que estem tots confinats s’exposa a grans mals. I tanmateix es fa difícil no pensar que tots ells, els de l’exili i els de la presó, serien els millors gestionant aquest desastre que ara tenim a sobre.

stats