18/01/2018

Qui canta i qui no canta l’himne?

2 min

Periodista i escriptoraMai he cantat un himne, excepte, potser, Heroes. Mai he executat cap dansa folklòrica, excepte, potser, la d’aparellament. M’agrada la música, però a partir de l’invent de l’endoll. Però Els segadors és el meu himne i la sardana és el meu ball. És com quan em pregunten pel meu lloc de naixement, Santa Eulàlia de Ronçana. Sempre explico que té l’honor de ser el primer poble de Catalunya que va tenir un cas de clenbuterol (aquella malaltia de les vaques). Però és el meu poble. No he triat la família, per això de vegades no l’aguanto, però que ningú me la toqui: és la meva família i la meva família només la critico jo.

Inés Arrimadas, a TV3, va explicar per què cap dels membres de Ciutadans va cantar Els segadors l’altre dia durant la composició de la mesa: “Respectem tots els himnes, no els xiulem, però hem de ser lliures de cantar o no cantar. Em fa angúnia que algú es dediqui a controlar qui canta i qui no”. Un cop més, les paraules utilitzades. “Que algú es dediqui a controlar”, diu. Però controlar és una paraula fora de lloc. Es pot veure a primer cop d’ull, qui canta i qui no. No cal controlar, no siguem exagerats. Simplement, es nota. La qüestió diria que no és qui canta i qui no canta. La qüestió és qui considera que aquell és el seu himne i qui considera que no és el seu himne. Diu que “no el xiulen”. Home, només faltaria. Qui vulgui xiular himnes (que hi té dret) no pot ser parlamentari.

L’actitud corporal a l’hora de sentir l’himne del país que representes ha de ser respectuosa, no emmurriada. A favor, i no en contra. Justament per demostrar que aquell himne, tot i que no el cantes pels motius que siguin, és el teu. Suposo que és el que faria qualsevol dels polítics que ahir era al Parlament (inclosos els de Ciutadans) si es presentés a les eleccions andaluses i tragués representació: cantar l’himne d’Andalusia quan toqués.

stats