El rei i jo

“Majestat -li diu el camarlenc-, ja és l’hora”. I Sa Majestat es mira el camarlenc i fa una ganyoteta de TBO amb la boca, perquè no li agrada assajar per al missatge de Nadal. No li surt bé, això de parlar en públic. A l’esposa sí, que era locutora, però a ell... A ell no. Però és la feina que té els propers dies. S’haurà de dedicar en cos i ànima a assajar i gravar el missatge que enviarà a tots els espanyols amb motiu de les festes. S’esperaven aviam què. S’esperaven aviam si les eleccions anaven una mica bé i, finalment, escapçaven l’independentisme. No ha anat així. Ni un sol independentista s’ha quedat a casa. Merda.

Es mira els fulls que li han donat, però que són del tot inútils, perquè el text el té al teleprompter i és allà d’on llegirà. “Quiero remarcar que la concordia entre todos los españoles...”, llegeix. El de sempre. I també llegeix: “La unión es lo que nos une. Lo que nos separa es la separación”. La frase és bona. El to no haurà de ser tan agressiu com en l’últim missatge, en què va justificar la violència policial contra els catalans, però haurà de ser ferm, perquè els resultats que esperaven no s’han produït.

“Cari, ¿vendrás a yoga o no?”, li pregunta l’esposa, que ha entrat un moment al despatx. “Pues no lo sé, me da algo de pereza”, contesta ell. La dona queixala una poma i es toca el nas i els pòmuls una vegada i una altra, com si se’ls volgués posar a lloc. “Vale, pues tiro yo, que si no me relajo no puedo dormir”. Ell s’afluixa la corbata. Quina calor que hi fa a palau. Tenen la calefacció massa forta. Després s’encostipen, quan surten al carrer a fer activitats plebees.

“Tengo que dejar grabado el discurso hoy”, fa ell. I ella prem els llavis: “Dales caña, que si te haces el blando siempre habrá algun imbécil que nos quiera hacer abdicar”. Ell se la mira somrient: “Qué va, cariño. La izquierda será siempre nuestra”.