Un secret reial

Els súbdits no ho veuen, perquè quan surto per la tele fent discursos (el de Cap d’Any o el de suport als cops de porra...) no m’enfoquen de genolls en avall i, per tant, les potes del meu tron reial no surten. Si ho fessin, els súbdits veurien que el meu tron balla. Com és que balla el meu tron? Com és que no balla el del Crisantem? El de Suècia? El d’Anglaterra? Com és que només balla el meu?

He enviat emissaris per tot el regne per trobar un bon ebenista. Si el trobés, li podria oferir la mà de la filla gran. O de la petita. O cobrir-lo d’or. O donar-li un títol nobiliari i subscriure’l a 'La Vanguardia'. O trobar-li taula al Noma. N’han passat molts, d’ebenistes, pel palau. Es miren el tron, i, primer de tot, diuen que sí, que es pot arreglar, que hi ha una pota que és més llarga que les altres, que només s’ha d’anivellar. La serren, però llavors queda curta i s’han de serrar totes les altres. Cada nou ebenista em serra una mica més el tron, que vaig heretar del pare, que ell va heretar del seu... Bé, és igual de qui el va heretar. El cas és que el tron s’està fent cada cop més baixet, perquè cada cop té les potes més curtes, i un rei ha d’estar sempre més amunt que els súbdits, com els presentadors de televisió. Per això, ara, hi he fet posar una solució d’emergència. Una falca. Cada matí arriba un camarlenc amb un tros de cartró al damunt d’un coixí vermell. El camarlenc s’ajup, doblega el cartró i el posa a sota de la pota que balla. Si a la primera no ho soluciona, el treu (amb gran habilitat, això ho he de remarcar) el doblega encara més i l’hi torna a posar. Llavors m’hi assec jo i en comprovo l’estabilitat. A la nit el faig treure, perquè, esclar, a sota d’un tron s’hi posa moltíssim la pols, i s’ha d’escombrar i passar la Roomba.