'Tuiteries' postelectorals

Celebro extraordinàriament l’alcaldia de Terrassa per a aquest alcalde que va deixar el PSC quan van votar el 155, i que ara, independent, ha guanyat.

Seguint amb això, agafo Maragall, que era del PSC, i la seva segona, Alamany, que era dels comuns, que amb ERC han guanyat l’alcaldia de la capital de Catalunya (el partit que a les eleccions del 1977 no estava legalitzat). Que Barcelona sigui republicana i independentista desmunta totes aquelles arengues unionistes sobre “la Catalunya interior”.

Els dos grans partits 'indepes' han guanyat a Barcelona i Europa. Però la rivalitat existeix. Em fa gràcia pensar que els resultats de JxCat a Barcelona són discrets, no pas per Artadi i Forn, sinó perquè molts dels seus electors van haver de votar Colau per evitar que sortís Maragall.

Que Bou hagi entrat a l’Ajuntament m’alegra, perquè el seu tarannà em fa pensar que existeix una dreta simpàtica, sobretot econòmica, però que també estima TV3 i Catalunya Ràdio.

En aquest sentit no em canso de repetir que la campanya de Barcelona, sense Arrimadas i Rivera, ha estat plàcida.

Els projectes que es dirigeixen als electors des de la fatxenderia i la superioritat (moral, patriòtica, sexual, racial...) poden guanyar adeptes que se sentin superiors o inferiors, però aquest to a Catalunya té un límit prou baix.

Que Bou en tingui dos i Valls, només sis demostra que els diners i les operacions de despatx no ho poden tot.

Si hagués de demanar-li una cosa a l’alcalde Maragall seria que no considerés els jardins una qüestió supèrflua. Les ciutats plenes de flors també són cultura. Barcelona és la ciutat de Rodoreda.

Un polític honest és el que persisteix quan no guanya. Colau, Valls i Bou no haurien de fer les maletes.

Les urnes a Catalunya demostren que la majoria ens sentim lluny de Felip VI, els cops de porra, la crueltat, la presó i l’exili.