Publicitat
Publicitat

La majoria de la llista comuna

M’agrada la idea de la llista comuna sense polítics però amb membres de la societat civil, per una raó: no hi ha temps perquè me n’agradi cap altra. Per tant, ara només hem de solucionar el problema del balcó, que no és pas menor. Imaginem que la llista obté majoria absoluta (i em penso que si ara El Periódico fa una nova enquesta on surti aquest nou partit polític “sense polítics” els resultats seran aclaparadors). El que hauria de fer un cop guanyades les eleccions - cito l’ARA- és això: “Declarar la independència o l’inici del procés constituent, armar el que els republicans anomenen arsenal jurídic de la transició -reforçar les estructures d’estat i aprovar una llei de transitorietat jurídica- i tornar a convocar eleccions en tres o sis mesos”. Ni quatre, ni cinc, ni set. Tres o sis. Som gent d’ordre. Som catalans.

Com que la independència, tradicionalment, es declara al balcó de la Generalitat, haurem de triar quin dels membres de la llista única ho fa. ¿Serà més aviat simpatitzant de Convergència? No! D’Esquerra? I ara! De la CUP? Ni de broma! O sigui, que no pot ser la Rahola o en Reig, d’Els Pets, ni tampoc en Baños. Sor Lucía podria fer-ho, però la proclama duraria dies i ens acabaríem adormint. En Guardiola? Potser té entrenament. En Lluís Llach? El problema és que allà dalt un piano no hi cap. I en Llach, sense piano al davant, no voldrà parlar.

Per tant, proposo que, per no violentar ningú i no barallar-nos un minut abans de proclamar la independència, fem una proclamació que imiti les victòries del Barça. Allò que fan, que primer surt en Dani Alves i crida: “Visca el Barça i visca Catalunya!” i després en Piqué i en Messi, que donen les gràcies a l’afició... Fem una rua i un cop al balcó, amb un micro de mà, surten tots els membres de la llista a donar les gràcies. I un o dos han d’anar una mica, diguem-ne, curulls, per no trencar la tradició.

Riure, malgrat tot