08/10/2015

Un món massa salvatge

2 min

Quan baixo dels Catalans a la parada de Muntaner i camino fins a Francesc Macià per agafar el tramvia, em trobo amb dos pobres. Una noia negra, tan jove i guapa com una model, que demana asseguda en un caixer de ben a prop del Mercat de Galvany, i un home estrafet amb un gos (un gos molt feliç de tenir aquell amo) que seu al davant d’un quiosc, al carrer de Calvet. Avui, però, m’hi he trobat una pobra nova. Una dona que demanava a la porta d’un supermercat de productes “naturals” tocant a Pau Casals.

La noia negra tot sovint és increpada per homes que li demanen preu —però ella diu que no— i per dones que li pregunten com és que no treballa, tan forta que sembla. Sempre els dóna explicacions dels problemes que arrossega, fins que les fa fugir. L’home del gos va a la seva, tothom el coneix, i el que fa, normalment, és renyar els conductors que van massa de pressa. He donat una moneda a la dona del supermercat de productes “naturals” i hem intercanviat quatre paraules mentre ella esmorzava. Com que té un cartell on hi diu que accepta menjar i bolquers, una de les dependentes de la botiga li ha portat un croissant i un cafè amb llet.

M’ha explicat que fa poc que és allà, a la porta d’aquella botiga, i que li va millor. Que abans demanava a la porta d’una església, però que els feligresos ja no donen res, que només li donen al pobre que coneixen de tota la vida i que si en ve un de nou, de pobre, no li fan cas. I que, ves per on, ha descobert que la clientela que compra menjar d’aquest (menjar “natural”) dóna més diners als pobres. “És un estil de gent”, m’ha dit. “Tot ho volen biològic, porten els nens a escola en bicicleta...” Aquesta dona, doncs, ha fet un estudi de mercat. I ha intuït que hi ha un tipus de consumidor, el que vol canviar el món i acabar amb les injustícies, a qui no li reca donar diners per a les causes que troba justes. Ho sap ella i em temo que ho saben els del supermercat.

stats