Avui a les sis del matí dues dones corrien davant meu amb faldilla ampla, diria que prisada, a l’alçada dels turmells. Encara era de nit i, com que jo també corria, he accelerat per veure-les bé, però elles també ho han fet, suposo que per por. Al final les he avançat. He saludat. I aleshores les he vistes bé i he endevinat que eren monges. Per això corrien amb faldilla.

Corrien per aprimar-se? Les monges joves no solen ser grasses, perquè la gormanderia és pecat. No ho feien per estar bones, esclar. Però potser ho feien per la salut (que és un motiu ben religiós, trobo) o pels beneficis espirituals, o perquè els agrada o perquè, de la mateixa manera que jo penso articles i seccions i contes durant la cursa, elles potser resen el parenostre. Si haguessin anat amb malles, com jo, no hauria endevinat que eren monges, només hauria vist dues amigues. Ho feien amb faldilla per no marcar el cos, suposo. Tot i que també ho podrien fer amb xandall. Es deuen depilar? Deuen tenir unes sabatilles especials, de la marca Asics, que és la que està de moda, o van amb les primeres que han trobat? Sempre, de petita, em preguntava si les monges duien calces sota l’hàbit i m’imaginava que tenien un cul de suro on s’hi podien clavar agulles de cap. Ara, monges com la Forcades o sor Lucía Caram han aconseguit que persones no religioses com jo ens sentim a prop del seu missatge bondadós, perquè és de marca blanca.

Algú pensarà que no val gaire la pena que expliqui aquestes pàgines viscudes sobre dues monges que corrien amb faldilla, com les esportistes dels anys trenta. Que és només una anècdota. I tindrà raó. Però és que a partir dels 40 anys et sorprens de gairebé tot. La meva pel·lícula preferida és Amanece que no es poco. El meu escriptor preferit, l’humanista Bukowski. Sí, sí. Quan et fas gran, les coses sobrenaturals t’aclaparen, però les naturals t’emocionen.