Expressava Ada Colau el seu “rebuig absolut als atacs masclistes contra dones de la CUP”. Hi ha hagut, com sabreu, tuits que les insultaven. Alguns —ben cert— masclistes, perquè es referien de manera vexatòria al seu físic. D’altres, maleducats, perquè es referien, per exemple, a les samarretes. Hi ha polítics de sexe masculí, com Oriol Junqueras, Íñigo Errejón o Raül Romeva, que han rebut també per causa del físic. Recordo un article sobre Raül Romeva, a La Vanguardia, on l’autor escrivia: “No sabem si, a més de bona planta i bella dicció, és o no és un polític de fusta”. Em sembla un comentari masclista, tot i que l’autor i el destinatari de la frase siguin mascles. Com quan algú li diu “el Coletas” a Pablo Iglesias. I que el masclisme també ataqui els homes no el fa menys greu, esclar. Quan algú li diu lleig a algú altre també li està dient quin lloc ocupa al món i quin voldria ocupar. Quan algú li diu lleig a algú altre fa sempre molta peneta. I és cert que solen ser majoritàriament els homes, els que ho fan.

Una altra cosa, però, són els tuits que es referien a les actituds corporals de les dones de la CUP en la roda de premsa de diumenge. I dic “les dones” perquè eren elles, no ells, les que feien morrets amb els braços creuats o reien de manera infantiloide. “A tota la gent que es dedica a criticar el meu somriure! Us hauria de preocupar la meva feina i el meu discurs”, piulava la Neus Montaner, tota dolguda. En fi. Precisament val més no entrar-hi en el discurs! Pel discurs que va fer valia més que no rigués. Riure així potser està bé quan ets amb el teu amor i només et representes a tu. En una roda de premsa no és desitjable treure el nen que portem dins.