06/07/2015

El necessari, el bàsic diminutiu

2 min

“Ei, hola, que te’n recordes, de mi?”, em pregunta l’home ben cuidat, ben vestit, ben afaitat, tan polit, tan elegant. Duu un barret de dandi i roba d’estiu, de color tabac, d’aquesta que hom es posaria per anar a una festa del Gran Gatsby. “No, esclar, no te’n recordes”, afegeix. I jo li explico que em passa una cosa: que no sóc capaç de recordar les cares de les persones que conec molt bé. Veïns, amics, tertulians de la tele, col·legues de feina... Puc fer-li un petó a qualsevol que em saludi pel nom, és com si els meus ulls no sabessin reconèixer algú fora de context. Però llavors s’identifica. Sóc en tal. I resulta que és un fotògraf de moda. Es veu que ell i jo vam treballar junts en una revista, a l’època aquella que les revistes tenien diners per pagar reportatges. “I tu també has vingut a treballar?”, li pregunto.

Perquè per circumstàncies laborals sóc en una associació que dóna feina a persones amb disminució psíquica. Fan vi, projectes de jardineria, menjar per emportar-se... Hi he anat per un programa de Catalunya Ràdio. I com que a l’esplanada del recinte hi ha parades, inflables i furgonetes amb menjar d’aquestes que ara estan de moda, m’hi passejava per fer temps. Però ell somriu i fa: “No, no he vingut a treballar, no, no. És que jo, aquí, hi tinc una germaneta”.

Ha dit “germaneta” i no “germana”. El diminutiu em sacseja el cor. Germaneta. Com als contes d’en Folch i Torres. És clar que no pot ser una germana, és una germaneta. De cop, tota la superficialitat que ens envoltava (la superficialitat necessària en les converses breus de coneguts) s’esvaeix. Ell és aquí. Ha vingut. Ha vingut per la seva germaneta. La deu estimar molt. Germaneta. Germaneta. Quina paraula més bèstia, més dolça, quina declaració d’intencions, pobre de tu que li facis res, a la meva germaneta. La seva germaneta.

stats