23/10/2015

Un nen

2 min

Aquests nens vénen a visitar la tele (després aniran a la ràdio) i me’ls trobo pel passadís, gravant amb el mòbil les explicacions de l’hostessa. “Sabeu què és el Super3?”, els pregunta ella. I tots contesten “sííííí” amb la cantarella clàssica. N’hi ha de molt alts, n’hi ha de molt baixets. N’hi ha de bromistes, n’hi ha de concentrats. N’hi ha que empenten, n’hi ha que es queixen. Les mestres i les monitores demanen sisplau a tothom que es comporti. M’obro pas pel passadís, n’esquivo un, n’esquivo un altre, fins que et trobo a tu. Vas amb unes crosses que no són les crosses provisionals d’algun tabalot que va caure amb la bicicleta i es va trencar el peu. Tu sempre vas amb crosses, ja ho veig. Avances com pots, molt de pressa. Vols anar de pressa com els altres i ho aconsegueixes. Un amic teu et demana que facis ganyotes perquè t’està gravant. Tu fas ganyotes, però després li dius: “Va, tio, tira...!” I ell riu i mou el cap i es grava a ell mateix, també fent ganyotes. Després us graveu tots dos fent encara més ganyotes.

T’adones que jo no sóc del grup i li dius a l’amic del mòbil: “Deixa passar!” I t’apartes. Jo et dic: “No tinc pressa”. I llavors tu em dius: “És que jo, amb les crosses, obturo”. Obturo, has dit. Has fet servir una paraula volgudament refistolada. L’has dit amb un somriure irònic i jo també he somrigut. Deus trobar-te cada dia amb les mirades compassives dels grans. Un nen amb crosses, un nen malalt, un nen que no és com els altres nens sempre provoca compassió. “Però ets molt ràpid -et dic-, no obtures gens”. Tu mous el cap. “Sí, és que les tinc des de petit...” I marxeu i jo em quedo allà veient-te. I penso que si fos la teva mare m’hauria agradat que fessis servir aquest verb tan graciós i hauria pensat que de gran potser seràs escriptor o guionista. T’espero.

stats