El pare de la Constitució i tot això

Emotiu i vibrant article de Gregorio Peces-Barba, publicat ahir a La Vanguardia, per demanar les ja clàssiques disculpes que hom demana sempre que fa un acudit racista en públic (en lloc de fer-lo en privat, mentre et fots el patxaran amb els amigots). L'acudit, en aquest cas, va ser recordar aquella decisió del comte duc d'Olivares, que, l'any 1640, va haver de decidir entre "l'aixecament dels catalans i el dels portuguesos". I dir: "Jo sempre dic en broma: què hauria passat si ens haguéssim quedat amb Portugal i no amb Catalunya? Potser ens hauria anat millor". De tot el que escriu m'ha colpit aquesta frase: "A Espanya en moments de bonança i de riquesa aquestes coses no produeixen reaccions tan dures, tan serioses i tan emotives. Al contrari, en situacions de penúria, de pobresa i d'atur, amb la susceptibilitat a flor de pell, sorgeixen els greuges, els retrets i les tensions. Ho hauria hagut de preveure i no ho vaig fer".

M'encanta. O sigui: si algú s'ofèn i té una reacció emotiva és perquè està susceptible per culpa de la penúria econòmica. Notin que és molt puta per part seva parlar d'"emotivitat". I ja em dispensaran per l'ús de la paraula puta, és que estic susceptible per la penúria econòmica que pateixo, si m'hagués de disculpar, m'avisen.

A mi, la frase aquesta "mejor nos hubiera ido con los portugueses" no m'ofèn. Hi estic d'acord. Els hauria anat millor (Mourinho i Cristiano Ronaldo serien espanyols) i a nosaltres potser també. El que em fot és que tracti de desequilabradets els que s'ofenen, i que els perdoni la vida, perquè, ja se sap, quan hi ha atur de seguida saltes. Serà bo que quan hi hagi una dona que denuncia el manso perquè l'ha amenaçat li mirin la llibreta d'estalvis, no fos cas que s'hagi ofès per la conjuntura econòmica i no perquè el que l'altre li ha dit era un insult.