M' expliquen que a la plaça Catalunya hi ha una guarderia, una biblioteca i un hort. M'imagino molt bé l'emoció dels que ho fan possible. No és cap broma el fet que hi ha un moment de la vida que és increïble la idea de la vida en comunitat. De compartir les fruites de l'hort, de fer un pastís de marihuana per als veïns, avui cuineu vosaltres dos, demà nosaltres. Durant un temps, gràcies a un grup de teatre hippy que es deia La Farinera vaig viure en una casa ocupada de Gallecs, quan els ocupes encara es deien squatters .
Que bèsties són els pocs moments de la vida en què s'ha de fer una reunió per saber qui frega els plats. Mai, mai, anar a comprar menjar i mirar-s'hi amb els preus ha tingut tanta gràcia com quan vius en comunitat (o quan te'n vas a viure amb algú que estimes). Jo diria que es pot mesurar el grau de felicitat dels humans veient la il·lusió que els fan les feines d'intendència.
Ni en broma voldria insinuar que els acampats de la plaça Catalunya han acampat perquè acampar és divertit. Acampar és divertit, però es torna increïble fer-ho perquè se t'han inflat els mugrons (encara que se t'hagin inflat per diverses i fins i tot etèries causes, com ara que no tens feina, que vols fumar a tot arreu o que vols que es legalitzi l'opi). A més, en aquesta acampada ha passat una cosa nova que no hauria pogut passar abans. Ara els jubilats se senten propers a aquesta gent. Quan jo era squatter la majoria de jubilats vivien millor que els joves. Tenien la casa pagada. Cobraven jubilació. Ara una gran nombre de jubilats no arriben a final de mes. La meva sogra, que ha estat autònoma tota la vida, que ha pagat prou pasta a Hisenda per construir quilòmetres de carreteres espanyoles, està jubilada i cobra 500 euros al mes. És normal que vulgui anar a acampar malgrat el reuma, si resulta que s'ha de comprar picadura perquè no li arriba per al tabac. (És una iaia que fuma.)
En qualsevol acampada hi ha cervells simples. Sí. (També en qualsevol partit polític, eh?) Al Maig del 68 no hi havia Twitter, no crec que els que hi van ser (i que avui són tertulians) fossin més llestos o més panolis que aquests. Segur que al Maig del 68 també hi havia fans de Paulo Coelho avant la lettre que també decidien eslògans monos en assemblea. Els més individualistes ja no acampen. Un individualista accepta malament que algú parli en nom seu.
I també hi ha aquesta cosa de l'enveja que sempre em fa Espanya. Tu ets madrileny, protestes a la Puerta del Sol i fas un moviment que es diu Spanish Revolution. No hi ha dubte, ets espanyol. Vull dir si ets el Joaquín Sabina et pots permetre el luxe de dir que les llengües no són importants, bla, perquè ets ciutadà del món, etcètera. Però tu ets català, acampes a la plaça Catalunya i la llengua vehicular no es dóna per suposada. Si n'hi ha un que demana que les assemblees o els comunicats es facin en català serà considerat "polititzat", ja té pebrots la cosa, i sempre hi haurà qui li digui que som ciutadans del món. I, com sap tothom, sempre, els ciutadans del món parlen en espanyol.
