El que passa allà dins

Als matins, a partir de les nou, a l’estació de Sarrià, si baixes del tren i et quedes a l’andana mirant les escales els veus baixar. Ara en ve un. Al cap de tres minuts en ve un altre. N’hi ha que són per a tu, n’hi ha que són per als altres que miren. El primer que veus -no l’oblides, perquè és el primer- et fa somriure. Et sembla una casualitat. Una cosa curiosa, ves per on. És quan veus el segon que notes una fiblada a l’esquena, a sobre del cul, com una epidural per sorpresa. Te’n vas, esclar, però l’endemà tornes a mirar i ja veus que n’hi ha d’altres, que sempre n’hi ha, que baixen aquelles escales sabent qui són i què fan.

Són persones que s’assemblen a les persones que hi ha al teu voltant però d’aquí molts anys. Són els teus amics, pares, fills, germans o parelles però quan siguin vells. El primer que vaig veure jo va ser un senyor que era el company Iu Forn amb vuitanta anys. L’hi vaig explicar al meu home. He vist un senyor que s’assemblava a l’Iu Forn de vell. Però l’endemà vaig veure el Jordi Basté amb quaranta anys de més. I el mateix dia -perquè aquell dia em vaig quedar una estona a l’andana asseguda- vaig veure una amiga meva de quan vivia a Granollers. Era ella però molt anciana. Amb els mateixos cabells arrissats però blancs. També he vist l’Espartac Peran (que de vell es conserva molt bé) i en Toni Albà, que és un avi molt prim i alegre.

Sé que molts de vostès coneixen el secret perquè també els veig mirar amb basarda i fascinació. He vist que alguns de vostès passen de pressa per evitar allò que avui m’ha passat a mi. Quines pessigolles de muntanya russa a la zona del baix ventre. Avui m’he vist a mi. M’he vist a mi de vella. Primer he fet veure que no, que no l’era, però sí. Era jo i m’he vist.