Publicitat
Publicitat

CRÒNICA

De què riuen?

Els ulls tristos de la gent ahir són la novetat respecte a les altres manifestacions

Una mani més, no una mani com les altres. Amb els crits dels últims temps, amb tota la gent que sempre hi ha, amb les consignes de sempre (“In-inde-independènci-a”, “Els carrers seran sempre nostres”...), amb l’absència d’incidents de cada vegada, amb els polis infiltrats d’aquesta última temporada, però amb els ulls molt més tristos. Això és nou.

Camino des de Gràcia fins a la Gran Via, on hi ha l’escenari. A mesura que m’acosto al rovell de l’ou ja és impossible passar. Dues dependentes de la botiga Punt Roma, a la porta, s’ho miren astorades. Alguna botiga ha tancat però hi ha bars que continuen amb les terrasses parades i els turistes que dinen tard o sopen d’hora. “A l’escenari hi ha les seves companyes”, em diu un voluntari de l’“Òmniun”. Les seves companyes. No cal que em digui de qui, esclar. Em fa pols, aquest “les seves companyes”. No sé per què, em fa més pols que “les seves dones”. Potser perquè la gent que lluitava contra el franquisme sempre en deia així, de les parelles.

Comencen els actes. Primer llegeixen unes paraules dels dos empresonats: dues frases. “Seguiu, estem bé”... Que sigui tan poca cosa em descoratja. Penso si els deuen haver tallat les comunicacions o si no poden escriure o si no tenen ganes de dir res. Després, Marcel Mauri, el portaveu accidental d’Òmnium que aquests dies substitueix Cuixart a l’hora de parlar amb la premsa, s’adreça a la gent, malgrat que, primer de tot, demana que es faci espai perquè passi una ambulància. “Feu cas als voluntaris”, demana. I tothom obeeix.

Frivolitats en dies difícils

Em fixo en una cosa, sense voler. Diu casserolades i no pas cassolades. Jo també ho dic com ell, perquè per a mi una casserola és de metall, i una cassola, més aviat de terrissa. I per a mi, una cassolada és un menjar fet en una cassola. Com puc pensar en una frivolitat així en aquest moment? Suposo que de la mateixa manera que tothom, aquí, en algun moment somriu, s’oblida de tot i es fa una selfie. La vida és així. Només els amics i familiars d’aquests dos homes no paren, ni un instant, ni un, de pensar en ells, en el que deuen estar fent.

Llavors també parla Agustí Alcoberro, el substitut de Sànchez. El sento repetir “No passaran”, i la gent aplaudeix. Però penso en aquella cançó sinistra de Celia Gámez, que es deia Ya hemos pasao. Era un xotis que es burlava del crit dels milicians republicans amb la crueltat que fa al cas. Passa l’helicòpter de la Guàrdia Civil i, com cada cop, tothom el xiula i crida “Fora les forces d’ocupació”.

Llavors, des de l’escenari, llegeixen a dues veus, femenina i masculina, el poema Seré curioso de Mario Benedetti. “ Señor ministro / de qué se ríe, / de qué se ríe ”. Tothom entén a qui li parla aquest poema avui. “ Aquí en la calle / suceden cosas / que ni siquiera / pueden decirse ”.

Camino fins al darrere de l’escenari. Maria del Mar Bonet assaja amb la guitarra, en una cadira, el Què volen aquesta gent, que cantarà de seguida. “Com estàs?”, li pregunto. “Mira...”, fa ella. I afegeix: “Em pensava que no l’hauria de tornar a cantar”.

“Què us passarà a TV3 i a Catalunya Ràdio?”, em pregunta tothom. “No ho sé”, dic jo. I és la veritat. No ho sé. Canta la Bonet, amb força ràbia. Sempre m’emocionarà la seva veu, sempre. Apunto a la llibreta. Entre les pàgines, tovallons de cocteleries, sotagots de bars. Restes d’uns dies més divertits i despreocupats, quan figurava que les famílies no es barallaven, perquè nosaltres, els independentistes, estàvem callats i no emprenyàvem. “ Ustedes duros / con nuestra gente / ¿por qué con otros / son tan serviles?

“Si vols ser catalana, ho ets”

Se m’acosta una dona. M’enraona amb un accent que d’entrada no identifico: “Jo ja he viscut quatre guerres. Soc sèrbia”, em diu. “No em puc dir independentista, perquè fa poc que visc a Catalunya i no és el meu país, però em puc dir republicana”, fa. “Si vols ser catalana ets catalana”, li dic. I m’abraça. Jo, aquests dies, vull moltes abraçades. La llibertat em sembla un bé excèntric, ara mateix.

RE

Etiquetes