Publicitat
Publicitat

El segle passat

L’ARA d’aquest dilluns es feia ressò d’una d’aquelles frases del president del reialme d’Espanya, Mariano Rajoy, sobre la independència de Catalunya, que fan tota la sensació d’un “desar com a”. Diu que “en un moment en què tot el món va cap a processos d’integració, caminar cap enrere, cap a coses del segle passat, té bastant poc sentit”. Deixem de banda el “bastant poc sentit”, que no en té gaire, de sentit.

“Caminar cap enrere, cap a coses del segle passat” té tot el sentit del món. És el “retorn als bàsics” que diuen els anglosaxons. Caminar cap enrere, cap a coses del segle passat, no és tan sols -com en el meu cas- preferir els Beatles a Beyoncé o Zappa a Lady Gaga. És tornar a dur un estil de vida que es va abandonar a corre-cuita per abraçar allò que en deien progrés. Per exemple, és donar a la pagesia el lloc i la importància que li correspon. És aprofitar. És sentir discos de vinil, és anar en bicicleta a l’escola. És fer una vida més lògica on es malbarati menys. I això ens porta a la qüestió important, que és la que sempre defuig Mariano Rajoy. Des de fa anys, la despesa més important de Catalunya no és ni l’ensenyament, ni la cultura, ni la sanitat, ni les ambaixades. La despesa més important de Catalunya és Espanya. I com que aquesta despesa és una imposició del reialme, el govern català no té ni veu ni vot a l’hora de decidir on van els diners. El president Rajoy, súbdit de Felip VI, decideix que hi ha d’haver tren d’alta velocitat a qualsevol llogarret espanyol, per pocs usuaris que l’agafin. Això sí que és una despesa del segle passat. Una despesa imperial, digna d’èpoques esplendoroses i colonials. Li estem pagant el Canal Plus a Espanya quan resulta que nosaltres no tenim ni Canal Plus ni televisor i hem d’anar a veure el futbol al bar. Entenc que hi hagi polítics que, per supervivència, no qüestionin on van tots els diners que els paguem. Però, sisplau, almenys que no en diguin “solidaritat”.

Riure, malgrat tot