Es ven

El local es diu –es deia– Macondo i està –estava– especialitzat en ceviches. Era a l’Eixample de Barcelona i jo hi havia anat un cop, diria que l’estiu passat. Avui hi he passat per davant i he vist que tancaven per sempre. Molts locals tanquen per sempre, amb la pandèmia, ja ho sabem. Aquest nom de llogarret literari podria ser el de qualsevol barri de qualsevol ciutat del món. Potser amb el primer confinament van demanar un crèdit per sortir-se’n i ara ja no el poden pagar. M’he aturat un moment a l’aparador. Com en exposició hi havia per vendre tots els aparells i elements decoratius que havien fet servir. S’ho venen tot, què en podrien fer? M’ha fet pols.

Hi havia una planta molt grossa amb el seu test blanc i un cartellet on deia: “Planta con tiesto” amb el preu; noranta euros. Un quadret d’aquests de fusta, decapat, amb un cranc pintat de color vermell on deia: “Fresh seafood, delicious, always fresh”. I el preu, set euros. Gerres decoratives amb les mides, taules, tamborets, la cafetera, les copes i els plats, els coberts, espelmes, tot amb el preu. Algú va triar tot allò, potser un decorador (ara també a l’atur), i alegrement va decidir on posar-ho perquè els clients se sentissin bé. “Aquesta planta és molt resistent, us convé que ho sigui, de resistent”. Potser ho va triar tot l’amo, o els socis, qui fos que portava el local. On anirà a parar aquell quadret? A una casa particular? A un altre restaurant?

Es venen la planta, la gerra, les taules, les paneres, els coberts, les espelmes, la cafetera, l’esperança, l’alegria, l’arribar cansat a casa, la música a la cuina durant el servei, l’estrès beneït, la llum, els somriures i els morros, el salari, el futur.