En tot el procés independentista català, l'exemple més clar de violència és obra de l'Estat espanyol i es va cometre l'1 d'octubre de fa dos anys. Milers de policies nacionals i guàrdies civils, duits a Catalunya per terra i mar, varen pegar –amb els punys, les botes i les porres– a milers de ciutadans que havien comès el delicte de voler decidir el seu futur. De voler votar com es volien organitzar.
Jo hi era.
A les quatre de la matinada vaig anar a la base de Som Defensores, pretenia explicar la feina que havia de fer aquest equip de voluntaris format per advocats, psicòlegs i observadors controlant la possible repressió durant el dia del referèndum. Cap a les vuit del matí els varen avisar que els antiavalots de la Policia Nacional arribaven a l'escola Ramon Llull, i hi vaig anar amb ells. La violència policial ens va desbordar.
Allà vaig veure ciutadans de tota mena, edat i condició rebent els mateixos cops per intentar defensar, amb el seu cos com a barrera, una escola que feia de centre de votació. Allà la Policia Nacional va disparar amb les escopetes de bales de goma, i rebentà un ull a Roger Español i ferí a la cama un professor d'institut mallorquí. Allà, quan les urnes ja estaven perdudes, molts ciutadans van continuar resistint-se pacíficament, llançant-se a l'asfalt davant les furgonetes policials per fer-los més difícil anar a una altra escola, a robar més vots i pegar a més ciutadans.
Durant el dia hi va haver més càrregues policials a més centres de votació, i molts altres on la repressió no va poder arribar i es va poder votar. Però els fets de l'escola Ramon Llull em varen quedar gravats per sempre. Uns anys abans, si algú m'ho hagués explicat, se m'hauria fet difícil creure'l. No m'imaginava com un estat pretesament democràtic podia fer allò contra els seus propis ciutadans tan sols perquè volien decidir per ells mateixos.
L'1 d'octubre de 2017 és un avís per als ciutadans de Catalunya, però també per als del País Valencià, els de les Illes Balears, i els de qualsevol racó de l'Estat que es puguin arribar a plantejar voler decidir el seu propi futur. Un avís que ens afecta a tots, perquè ens deixa clar on acaba la democràcia i on comença l'autoritarisme, on l'Estat és capaç de recuperar els tics del franquisme, encara que sigui quedant en evidència davant de mitjans de comunicació de tot el món.
Recordem l'1 d'octubre, tinguem-lo present quan parlem de la democràcia espanyola. Recordem-lo quan parlem de la malanomenada Transició i quan algú digui que del franquisme no en queda res, que s'ha superat del tot. Però, sobretot, tinguem-ho clar: l'1 d'octubre és un avís. Per a tots.
