I AQUÍ
Opinió 26/10/2018

Catolicisme a l’escola: un anacronisme

Enric Borràs
2 min

He de reconèixer que la primera vegada que vaig entrar en una església en vaig sortir corrents al cap de pocs minuts cridant, espantat, que hi havia un home mort a dins. Era un crucifix immens, gairebé de mida natural. No ho record, era massa petit. M’ho va contar ma mare –rient– bastants d’anys després. Sempre he tingut una visió gairebé alienígena del fenomen religiós, i potser precisament per això encara m’encurioseix profundament. Totes les creences formen part de la història que ens ha fet com som i són un llegat que continua ben viu. Són patrimoni de la humanitat, una herència cultural que cal respectar, entendre i aprendre per descobrir el nostre passat. Sense oblidar el paper polític que han fet i mantenen, les etapes en que s’han tornat –o són– mecanismes d’opressió, i els dogmatismes estèrils amb què sovint intenten coartar la llibertat personal. Com qualsevol producte social, les religions s’han d’entendre dins d’un context històric que evoluciona. La situació privilegiada de l’Església Catòlica dins l’Estat també s’ha d’entendre en aquest context, i no es pot oblidar que arrela en el franquisme. Això inclou el paper de l’estructura eclesiàstica en l’educació. Tot i que som en un estat suposadament laic, és obvi que els alumnes han de poder aprendre a l’escola què són les religions, en què es fonamenten i com funcionen. Però que s’ensenyi una religió concreta, el catolicisme, en centres finançats amb doblers públics, és un anacronisme. Sobretot si no es fa des d’un punt de vista crític. Som al segle XXI; de la mateixa manera que s’han començat a obrir fosses, tomar estàtues i retirar medalles, com a societat hem d’afrontar seriosament aquest debat.

stats