Misc 13/05/2017

Illes de ciment amb ecosistema propi

Cada racó de la Marina viu d’esquena als altres

i
Enric Borràs
2 min
Solar on l’Ajuntament construirà part dels nous 11.000 habitatges  que hi haurà a la Marina del Prat Vermell, amb capacitat per a 30.000 veïns nous.

BarcelonaUna dotzena de persones habiten la plaça Falset a mitja tarda. Quatre dones amb cotxets la fan petar en unes cadires de bar -sense bar- i, en uns bancs de la vora, tres homes amb xandall xerren tranquil·lament. A la vora dels dos grups un bidó de metall partit pel mig, i damunt uns suports encara crema la brasa d’una barbacoa de primavera. Un coix amb crossa passeja un gos negre petit i un parell d’observadors fumen en taules separades en un bar mig deshabitat a l’altra banda de la plaça. Més enllà un operari serra amb la radial en un local en obres i un nen roda amb el patinet. La plaça, envoltada de sis blocs de sis plantes fets amb totxo vermell, és una illa dins d’un barri aïllat, i a aquesta hora sembla gairebé deserta.

L’ecosistema de la plaça Falset limita per la part de sota amb el carrer d’Ulldecona: solars enreixats amb un parc infantil nou i deshabitat. A dalt hi té la plaça del Nou. Una rotonda sense esma on de tant en tant s’atura algun taxi i espera que el client entri i surti amb discreció d’algun dels edificis. A l’esquerra hi ha un aparcament a l’aire lliure amb la comissaria dels Mossos d’Esquadra i el Forn d’Arnes, on comparteixen terrassa una parella d’uniformats, una jubilada fumadora i un grup de nois que xerren de robatoris de cotxes. “Ni tan sols es veia cap marca al bombí”, salta un.

Uns centenars de metres de tallers i naus fan de frontera entre la Marina del Prat Vermell, la part més inhòspita, i la Marina de Port, que comença amb els jardins ondulats d’asfalt que envolten el vuitè pavelló de la Fira de la Gran Via. Una mica més amunt se sent el soroll dels nens que han sortit d’escola a les places que hi ha entre els blocs d’una desena de pisos entre els carrers dels Alts Forns i de la Foneria. En canvi, a l’esquerra del carrer de l’Alumini, entre el mig centenar de cases adossades -més de la meitat amb piscina- dels carrers de Hannah Arendt i Mileva Maric, no s’hi sent ningú. Ni un cotxe.

En una diagonal cap al port, creuat el passeig de la Zona Franca, el sol assota el carrer de l’Encuny, que gaudeix d’unes privilegiades vistes als nínxols del cementiri de Montjuïc. Ara és massa aviat, però als vespres no hi falten els cotxes amb conductors que busquen sexe.

Cada racó de la Marina viu d’esquena als altres, amb sons, gent i ecosistemes diferents, com si en lloc de conjunts de cases separades per tallers, oficines, solars i erms fossin illes enmig d’un oceà, amb espècies endèmiques separades a través de segles de selecció natural. Al seu torn, la Marina és un petit món separat de la resta de Barcelona, arraconat entre el mar, Montjuïc i la Gran Via. Una d’aquelles perifèries on la ciutat es desdibuixa i es fa difícil de reconèixer perquè funciona a la seva manera.

stats