L’extremisme no desapareix per molt que se li giri l’esquena. I el cas del Front Nacional a França, sense anar gaire lluny, demostra que ignorar l’extrema dreta no ajuda a fer-la fonedissa. A vegades el silenci mediàtic no és res més que adob per als rumors, la conspiranoia i les mentides en què es basa. Tampoc no es tracta de fer-li propaganda: la nostra obligació, com a periodistes, és d’observar-la, entendre-la i explicar-la per desmuntar les falsedats en què es fonamenta. Per això s’ha de poder dir, sense embuts, que el perill de l’ultranacionalisme espanyolista és una realitat. Feia molts anys que no se sentien tan sovint termes dignes de l’autoritarisme de la dictadura com ara ‘recentralització’, mentre que alhora es multipliquen els atacs contra el català, la principal eina per ajudar a cohesionar un arxipèlag en què prop de la meitat de la població no hi ha nascut. No es tracta de ser fatalistes, la majoria dels habitants de les Illes Balears no es creuen els atacs de l’extremisme espanyolista, però les dades indiquen que, a poc a poc, poden guanyar terreny. I el perill no és només que els partits més ultres puguin arribar a aplegar més vots, sinó que les seves idees continuïn infiltrant-se en les formacions que tenen més representació. Pretenent desactivar les possibilitats electorals del nacionalisme més extrem, els partits més grans se’n poden acabar contagiant. El nacionalisme espanyol intolerant té representants en la societat balear que ara se senten empesos a reaccionar contra un Govern progressista i contra l’independentisme català. No n’explicarem cada moviment, no els farem la campanya de propaganda, però tampoc no els ignorarem.
