HABITATGE

“No serà res violent però t’asseguro que farem fora els ocupes”

Més enllà de les vies judicials i policials, hi ha tres maneres de desallotjar i algunes vulneren la llei
“No serà res violent però t’asseguro que farem fora els ocupes” / RAQUEL MOSULL

“No faran res il·legal, però quan surtin del pis muntaran a la porta un control d’accés, amb vigilants, i quan tornin ja no els deixaran entrar”. Aquesta és l’estratègia que pretén fer servir un servei privat de desallotjaments amb el qual ha contactat aquest diari. L’home que l’ofereix, anomenat Miguel, és treballador d’una immobiliària i fa d’intermediari d’un desallotjador professional que d’entrada no identifica. Després de dies de converses per WhatsApp i de trucades per telèfon, acaba explicant el seu mètode per fer fora ocupes, i diu de qui fa d’intermediari que treballa en una coneguda empresa de desallotjadors d’ocupes. Fins i tot envia a aquest periodista un model del contracte que pretenen fer servir.

“Menteix, esclar que és il·legal muntar un control d’accés com aquest, el mateix domicili està protegit constitucionalment i actuar així és atorgar-se una potestat que només té un jutge”, explica l’advocada Anaïs Franquesa. Fonts dels Mossos confirmen que una actuació d’aquesta mena vulneraria la llei. “No serà res violent, i pot trigar hores, dies o setmanes, però t’asseguro que farem fora els ocupes”, assegura el Miguel. S’hi juga una comissió sucosa, perquè explica que el servei costa 10.000 euros, una xifra rodona. Franquesa assegura que aquesta manera d’actuar comportaria un delicte de coaccions, perquè s’impediria l’accés de l’ocupa a l’habitatge mitjançant la intimidació.

El contracte

L’intermediari envia un model de contracte -ple de X on hi hauria de sortir el nom de l’empresa o el desallotjador- que no defineix els mètodes que es faran servir. “X és un expert negociador, amb àmplia experiència en situacions difícils”, diu el document. Afegeix que s’actua amb ple “respecte a la llei” i aplicant “empatia i capacitat negociadora”. El contracte també assegura que s’eviten sempre “situacions problemàtiques”, segons la seva opinió. L’objectiu és clar: “La recuperació d’una possessió en els casos d’ocupacions il·legals d’immobles o locals”. Però també en cas d’impagaments, incompliments o extincions de contracte i en qualsevol situació “que impedeixi la possessió pacífica i legitimada d’un immoble”.

El document també inclou una clàusula de confidencialitat que impedeix al client explicar res del servei i assegura que l’empresa no ofereix serveis de seguretat privada. Això vol dir que no consta al registre d’empreses autoritzades per oferir-los, o sigui que, amb la llei a la mà, no pot muntar un control d’accés sense subcontractar vigilants privats acreditats. El Miguel explica que, tot i el contracte, mai no es fan factures, perquè si no caldria augmentar el preu un 21% més.

La negociació legal

Més enllà de la via judicial -i la policial, possible només just quan s’acaba d’ocupar l’immoble- hi ha tres maneres d’expulsar ocupes d’un habitatge. Una de legal, la negociació, i dues d’il·legals: la del control d’accés a la porta del pis i la de la intimidació o violència directes: amenaçar o agredir els habitants perquè marxin. En aquesta última no hi ha debat, és clarament il·legal i es persegueix. Però la negociació, que pot evitar arribar als jutjats i accelerar una sortida del conflicte, és una alternativa legal més habitual del que es podria pensar. “A vegades n’hi ha prou explicant als ocupes la situació del propietari i convèncer-los perquè marxin, i ho acaben fent”, explica Franquesa.

El Joan explica que a la seva empresa el coneixen com “el negociador”. Treballa per a un grup d’inversors que compren habitatges de l’àrea metropolitana als bancs per revendre’ls i fer negoci. “Quan estudien quins pisos comprar, jo primer en faig un informe dient com està cada pis, si hi ha ocupes o no, i si n’hi ha, si tenen fills, si són estrangers, quant de temps fa que hi són...” Si finalment la seva empresa compra un pis amb ocupes, l’hi envien per aconseguir que marxin. “Els dic que per la via judicial d’aquí uns mesos hauran de marxar sense res, però que si accepten anar-se’n en pocs dies els podem pagar el trasllat i en surten amb uns quants diners”. Els ofereix fins a 3.000 euros, tot i que a vegades n’hi ha prou dient-los que volen recuperar el pis perquè se’n vagin: “N’hi ha que se senten incòmodes i no volen problemes”.

El Joan fa pocs mesos que treballa de negociador, però ha sentit a parlar de grups que han actuat de maneres més contundents. “Nosaltres no ho fem això, pot comportar problemes legals greus”. A ell el seu cap li diu: “Si et trobes algun problema, te’n vas i prou”.