QUALITAT DE VIDA

Què es pot fer quan es té por d’entrar en un túnel?

Un taller ajuda a combatre l’angoixa de viatjar sota terra
ENRIC BORRÀS
ENRIC BORRÀS

“Parlar amb algú ajuda: una vegada li vaig explicar tota la meva vida a un home que seia al meu costat i que no coneixia de res”, diu als altres Clara Romaní. I deu ser útil de veritat, perquè mentre el tren surt de l’estació de les Tres Torres els deu assistents del taller xerren pels descosits. S’expliquen què senten quan viatgen en tren sota terra: l’angoixa, el nerviosisme, la por de no dominar la situació, però ho fan amb calma i esquitxant-ho amb anècdotes. Estan nerviosos -alguns més que d’altres-, però ho duen bé. La psicòloga Anna Romeu i la impulsora del taller, Marta Royo, se n’asseguren.

Pot ser claustrofòbia -la por irracional d’estar en llocs tancats- però també l’angoixa de viatjar sota terra, de quedar atrapat sense poder sortir, de tenir un accident, explica la psicòloga. Les raons poden ser diferents però el resultat és el mateix. La Clara fa deu anys que no agafa el metro, viu a Vallvidrera i quan va a Barcelona la majoria de vegades ho fa amb autobús, s’atreveix amb el tren quan torna -“És diferent, tinc la perspectiva d’arribar a casa”, explica-. En Xavier Noya també evita el metro des de fa temps, “encara que sigui el camí més ràpid”. Això el coarta i ha decidit intentar solucionar-ho.

Al principi del taller, durant la part teòrica, abans de fer un trajecte amb tren, la psicòloga Anna Romeu els ha avisat que no farien “miracles”. Els ha explicat com funciona la por “tot i que ja la coneixen prou bé” i els ha donat eines per combatre-la. Abans de pujar al tren, a l’estació de Sarrià, s’ha assegurat que coneixen els set passos per afrontar l’experiència: visualitzar la situació temuda, relaxar-se, ordenar-se intentar-ho a ells mateixos, aturar el pensament d’evitar el que fa por, recordar una frase o una imatge que causi benestar -un “ancoratge”-, associar l’ancoratge a la situació que fa por i, finalment, llançar-s’hi. És una fórmula senzilla que serveix d’ajuda, però que hauran de practicar pel seu compte.

El més jove del taller té 17 anys. Es diu Roger Mestre i, mentre surt de sota terra, explica que fa més d’un any que no agafa el metro. A poc a poc s’hi va anar trobant cada vegada més incòmode. “El taller ajuda a enfrontar-t’hi”, admet, i creu que li ha sigut útil. A més de la psicòloga, el responsable d’estacions de la línia Barcelona-Vallès dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, Juanjo Antoñanza, els ha explicat com funcionen els trens, quins mecanismes de seguretat hi ha i què poden fer si hi tenen una emergència. Abans de pujar al tren assenyala l’intèrfon d’emergència als participants i els diu que a l’altra banda de la línia hi ha “una sala amb 19 persones a punt per atendre el que calgui”.

Què passa si el tren s’atura

Durant el trajecte els assistents assetgen Antoñanza a preguntes. La que més es repeteix és què han de fer si el tren es queda aturat en un túnel. “Moltes vegades és una aturada programada”, els recorda ell, perquè hi ha senyals dins dels túnels i sovint el comboi s’ha d’esperar que en passi un altre. Però si hi ha cap problema, hi ha megafonia centralitzada, el maquinista n’informa pels altaveus i hi ha un intèrfon per parlar-hi. En cas d’emergència, els túnels són prou amples per caminar-hi i les portes es poden obrir, també hi ha passarel·les per fer passar els passatgers d’un tren a un altre. “En més de 20 anys a l’empresa només hem hagut d’evacuar un tren tres o quatre vegades”, explica.

Al final del taller la Clara organitza un grup de WhatsApp entre els participants, per compartir ajuda i experiències. És una idea de Marta Royo, que va proposar a Ferrocarrils que fessin el taller perquè ella mateixa tenia por de volar. En un taller d’una companyia aèria va descobrir que patia claustrofòbia i com combatre-la. De moment ha sigut un èxit i ja n’han preparat un altre per al 27 de febrer. N’informaran a la web de FGC.