Mentre els hotels ingressen cada pic més doblers i –tot i els planys de certs representants del sector– s’acumulen els rècords turístics, alguns encara es queixen de l’impost de turisme sostenible. No hi ha cap raó per fer-ho. La tossuda realitat ha demostrat que els visitants no deixen de venir perquè hagin de pagar un suplement d’entre mig i quatre euros per nit. Una taxa irrisòria si es compara amb l’augment de l’ingrés mitjà diari per habitació que ha beneficiat els hotelers en l’última dècada i que supera els 36 euros –ha passat de 46,9 euros a 83–. L’impost de turisme sostenible, hereu de l’ecotaxa, ha de ser una eina de redistribució de la riquesa que genera el turisme. Però no pot ser l’única, i probablement haurà de ser més ambiciosa.
Els ciutadans de les Illes Balears hem de ser conscients que ens cal rompre la dependència del monocultiu turístic, i una manera de començar a fer-ho és utilitzar-lo per fomentar el canvi de model redistribuint-ne els beneficis. Ja no té gens de sentit parlar d’ecotaxa, no ha de ser tan sols un impost per revertir els perjudicis del monocultiu al medi, sinó una eina per repartir entre tota la societat una part dels beneficis que se n’extreuen.
L’economia és la clau de volta de la política i, per tant, a les Balears, ho és el turisme. El posicionament més clar de cada proposta política en l’eix esquerra-dreta illenc es veu clar a partir de les mesures que planteja per regular –o no– el turisme i els sectors veïns, com ara l’habitatge, que fins i tot s’hi superposa. Aquesta part dels programes electorals serà la prova del cotó que ens ajudarà a saber quin futur ens planteja cada partit.
