El TSJC no va activar el protocol per a grans catàstrofes el 17-A

El tribunal argumenta que el cas era competència de l’Audiència Nacional perquè es tractava de terrorisme

El protocol d’actuació judicial en supòsits de grans catàstrofes hauria permès, el 17 d’agost de l’any passat, activar una sèrie de recursos per agilitzar la gestió judicial dels atemptats de Barcelona i Cambrils. Aquesta eina, aprovada pel Consell General del Poder Judicial (CGPJ) el novembre del 2011, l’hauria hagut d’activar el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), presidit pel magistrat Jesús María Barrientos. Fonts del tribunal argumenten que Barrientos va tenir clar d’entrada que la competència del cas, com que es tractava de terrorisme, era de l’Audiència Nacional i que la jutge que tenia guàrdia aquell dia, la titular del jutjat d’instrucció número 25, tampoc va demanar l’activació del protocol precisament per aquest motiu.

Segons fonts del TSJC, Barrientos “es va incorporar al seu despatx de manera urgent” i el jutge de l’Audiència Nacional Fernando Andreu va arribar a Barcelona el mateix dia 17 per assumir la instrucció del cas. Però mentre era clar que la investigació judicial havia de quedar en mans de l’Audiència Nacional, i així va ser, els jutjats de guàrdia es van fer càrrec d’atendre les peticions dels familiars de les víctimes mortals, que havien de recuperar els cossos i els objectes que duien a sobre, i de coordinar la relació amb els equips forenses. Segons ha pogut saber aquest diari, comptant-hi el jutjat número 25, cinc jutjats de guàrdia diferents van arribar a fer aquestes funcions. Algunes víctimes es queixen de la manca d’informació, la lentitud dels tràmits i la dificultat de relacionar-se amb l’administració de justícia.

Possibilitats d’actuació

El protocol està pensat per reforçar els mitjans que pot tenir el jutjat de guàrdia de torn i preveu la constitució d’una comissió de crisi que hauria presidit Barrientos i que hauria coordinat l’acció policial i judicial i hauria pogut activar tots els recursos que calguessin, incloent-hi dedicar-hi un jutjat específic on s’haurien hagut de dirigir els afectats. També hauria pogut posar en marxa el protocol nacional d’actuació medicoforense i de policia científica en successos amb víctimes múltiples. Tot això, segons el TSJC, no va ser necessari i, a més, “la clínica forense, depenent del departament de Justícia, va posar a disposició tots els seus recursos per retallar al màxim però amb seguretat jurídica els temps d’autòpsia i identificació”.

Per evitar que els familiars de les víctimes s’haguessin de dirigir a cinc jutjats de guàrdia diferents, el TSJC també hauria pogut fer servir l’article 47 del reglament 1/2005 del CGPJ. Aquest article, davant d’un “succés extraordinari” que superi la capacitat del jutjat de torn, permet que el president del TSJC activi un altre jutjat “coadjuvant” -o més- per donar suport al que té el torn. Segons fonts del tribunal, ni la magistrada de guàrdia, ni el jutge Andreu, ni el jutge degà en funcions de Barcelona, Joaquín Aguirre -que es va carregar bona part de la feina de coordinació-, “van considerar que fos l’eina més eficaç donada la situació”. Dies abans de l’1-O Barrientos va fer saber als jutjats de guàrdia que havia disposat que podien fer servir aquest article pensat per a successos extraordinaris per activar jutjats de suport. Segons el TSJC, tot i la possibilitat, no se’n va arribar a posar en marxa cap.

Robert Manrique, supervivent de l’atemptat d’Hipercor i assessor de la Unitat d’Atenció i Valoració a Afectats per Terrorisme (UAVAT), explica a l’ARA que molts dels afectats pel 17-A han tingut “una molt mala experiència” en la seva relació amb la justícia arran dels atemptats. Assegura que ningú no els ha informat adequadament dels seus drets i que, en alguns casos, han trigat molt i han tingut dificultats per recuperar els cossos dels seus parents. Si s’hagués dedicat un sol jutjat a atendre tots els tràmits de les víctimes del 17-A, amb uns criteris homogenis, probablement una bona part d’aquests problemes s’haurien pogut estalviar.

Incògnites sense resoldre

La família del canadenc Ian Moore Wilson, per exemple, encara busca respostes sobre com va morir en l’atac a la Rambla. Segons informa Elena Freixa, la seva filla Fiona, agent de la policia de Vancouver, fa un any que intenta accedir, sense èxit, a l’autòpsia del pare. “Sempre ens han dit que va morir d’un cop molt fort al cap, i així també ho expliquen els testimonis que el van auxiliar, però a part d’això no en sabem res més”, lamenta. La Fiona va reconèixer el cadàver i assegura que no li va veure cap altra gran contusió, com creu que hauria correspost si l’hagués atropellat la furgoneta que conduïa Younes Abouyaaqoub i que va matar 14 persones a la Rambla i en va ferir més de cent. “Només demano saber com va anar, què li va passar, i fins ara no me n’he sortit però ho continuaré intentant”, promet. Explica que des del 17-A l’administració només els ha contactat una vegada, quan el ministeri de l’Interior els va informar sobre els tràmits de la compensació econòmica per la pèrdua del pare.

Etiquetes