ARA BCN
Misc 07/11/2015

Les barreres altes esmolen l’enginy (si et vols colar al metro)

Salts acrobàtics, nens esmunyedissos i tota mena d’estratègies fan que les portes més blindades del metro no aturin els que estan decidits a no pagar

i
Enric Borràs
4 min
Les barreres altes esmolen l’enginy

Un nen de deu o dotze anys amb una gorra blanca immensa s’acosta a la barrera. Es gira, agafa la bossa de la carmanyola a la nena del xandall rosa que duu enganxada als talons i li diu: “Passa”. Ella té la meitat d’alçada i d’anys i a la segona li fa cas; s’esmuny sense cap esforç entre els dos vidres de la porta automàtica. Un cop a l’altra banda, s’aparta un moment i es torna a acostar la barrera, que la interpreta com un viatger que vol sortir del metro i s’obre. Ell ho aprofita per entrar i tots dos corren per agafar el comboi que està a punt de marxar. El cap d’estació, a quinze metres, al despatx des d’on controla les càmeres de videovigilància, continua teclejant.És una escena que es veu 47.000 cops al dia: clica aquí per saber-ne més

Són les 18.29 i els dos nens són els últims dels divuit viatgers que s’han colat en tan sols una hora d’un dijous a la tarda a l’estació de metro de Torre Baró / Vallbona, de la línia 11. També són la prova viva que les barreres altes del metro, les més noves, esmolen l’enginy. Les antigues, les giratòries que arriben a la cintura i encara funcionen en algunes estacions, són més avorrides. A les entrades de l’estació de la Diagonal més properes a Gràcia encara queden portes de les giratòries, i en cosa de deu minuts és fàcil veure-hi sis o set persones saltant-se-les bàsicament de tres maneres: passant-hi per sota, una estratègia reservada als contorsionistes; passant-hi per sobre, agafant impuls amb les mans damunt les caixes de cobrament; o obrint les tanques de sortida, estirant-se per agafar primer la més llunyana i després la de més a la vora, el mètode ideal per als menys atlètics.

‘Parkour’ i dos per un

Les barreres altes no frenen els que es colen però fomenten la imaginació i les acrobàcies dignes del parkour, com la del noi de vint-i-pocs anys que es planta dalt de la caixa de cobrament d’un sol salt. Llavors, amb la mà esquerra s’agafa amb elegància a dalt d’un dels vidres de la barrera i torna a saltar, ara de cantó, amb la intenció de creuar la barrera de la manera més àgil. Gairebé ho aconsegueix, però falla; ensopega amb la reixa del costat i ha de projectar les mans com pot per evitar aixafar-se el nas a les rajoles. Se’n va maleint les portes, ensenyant-los el dit del mig i fent ressonar un “càgun la puta”. No és l’únic que salta; quatre més es colen així, però ho fan amb menys estil. Entre les acrobàcies també cal comptar els dos nens d’uns deu anys que s’escolen pel forat de menys d’un pam que deixa a la part de sota la reixa del costat de les portes automàtiques. Sense vacil·lar.

Dels divuit passatgers que es colen durant l’hora d’observació sis ho fan de la manera més fàcil i còmoda, el dos per un: enganxar-se al darrere d’algú que ha pagat i passar de franc. Molts, que viatgen junts, ho fan sense ni parlar-ho, es nota que és el seu mètode habitual. Una parelleta jove amb els cabells de tres colors tria la via més còmoda: fer-ho per la porta reservada a les cadires de rodes, que els permet anar més amples. Paga ella. D’altres s’aferren a desconeguts, com l’adolescent amb trenes que, sense cap vergonya, envaeix l’espai íntim d’una rossa amb pantalons de cuir. Un home d’una seixantena d’anys, amb el bitllet a la mà, veu l’escena, mira a banda i banda per damunt dels vidres de les ulleres i s’enganxa al darrere de l’adolescent afegint-se al trenet de no pagadors. Colar-se sembla cosa dels que no arriben als trenta, però no en tenen l’exclusiva.

La variant respectuosa d’enganxar-se al darrere d’algú que entra és aprofitar que un viatger surt i, des del costat, aguantar la barrera per impedir que es tanqui. Llavors un còmplice passa i agafa el relleu mentre el que aguantava primer la barrera es cola. També n’hi ha que trenquen les portes, explica el cap d’estació, que tot sol no hi pot fer res: “Només els poden retenir els vigilants de seguretat, i cada vegada n’hi ha menys”, diu. I els vigilants tampoc són infal·libles: amb aplicacions per a mòbils com Memetro, els viatgers clandestins s’avisen els uns als altres quan hi ha controls.

El cap d’estació assegura que cada vegada “hi ha menys vergonya”: sovint ha de veure com se li colen davant dels nassos mentre ajuda algun viatger per un problema amb la màquina o el bitllet. De totes maneres, hi ha d’estar acostumat, perquè tot i les barreres altes la seva estació és la que té rècord de no pagadors els dies feiners: una de cada deu persones es cola per una de les entrades. Per l’altra ho fan tres de cada deu.

stats