Que Pablo Casado obrís divendres la porta a incorporar ministres de Vox a un hipotètic executiu encapçalat per ell només és una prova més de la proximitat entre el PP i Vox, que neden en la mateixa direcció malgrat la competència electoral. A l’hora de tancar aquest article encara no se saben els resultats del 28-A, però sí que sabem que les eleccions estatals signifiquen la irrupció al Congrés d’un partit que no pot dissimular que és d’extrema dreta. No ens enganyem: la proximitat entre els discursos del PP, Vox i Ciutadans ja dona pistes per veure que el radicalisme dretà no havia desaparegut mai de la Cambra, i això sense comptar els expopulars que s’han anat passant a les files de Santiago Abascal. Però la mà estesa de Casado, més enllà dels resultats electorals del 28-A, és una irresponsabilitat que cap demòcrata hauria d’oblidar a l’hora de decidir si vota o no ho fa, i per qui opta.
A poques hores del 28-A és cada vegada més clar que el principal front contra l’extrema dreta és a la perifèria de l’Estat: a zones com les Illes Balears, Catalunya, el País Valencià i el País Basc. És lògic: els habitants d’aquests països són algunes de les víctimes anunciades de la triple aliança recentralitzadora. I dic algunes perquè n’hi ha moltes més a tot Espanya: ho pot ser qualsevol que pugui ser considerat diferent de l’ideal d’allò que hauria de ser un espanyol.
Tornen els temps de mans alçades, dels visques a Espanya i dels eslògans que volen ser èpics i en altres temps només han dut grisor. Queda saber si seran una anècdota temporal i molesta, una travelada que no ens farà caure, o una plaga de les quals costa dècades desfer-se’n. Això dependrà, en bona mesura, de la participació en les eleccions.
