Sí, quatre anys és poc temps per construir habitatges públics, si no hi ha res preparat d’abans. L’administració és lenta i la burocràcia interna –exagerada amb els filtres anticorrupció que s’han fet necessaris per la mala gestió d’UM i el PP– ho agreuja encara més. Per això els projectes d’habitatge públic que s’han planificat durant aquesta legislatura no donaran fruits fins a la pròxima. I també per això, com que el govern de José Ramón Bauzá no va deixar res preparat, aquesta legislatura no se n’han fet. És surrealista que el PPprometi ara, en campanya, que arribarà als 8.000 habitatges socials. Per què no els va projectar quan comandava?
Com que els partits són conscients que l’encariment de l’habitatge ja és un dels principals problemes dels illencs, gairebé tots han entrat en la subhasta electoral de qui en promet més milers. Alguns –els del Pacte– ho fan amb les xifres dels projectes que han posat en marxa o han planificat, d’altres han anunciat les seves intencions, el PP fa promeses oportunistes (perquè, si no, ja hi hauria treballat quan governava), i El Pi, amb prudència, evita entrar en l’escalada.
Però l’habitatge no és el problema, és un símptoma més de la mala gestió política autonòmica i estatal que ha afavorit l’especulació immobiliària i ha regat un creixement econòmic basat en el monocultiu turístic i el totxo. El problema real no s’aborda fent pisos i prou:només els partits que s’atreveixen a abordar propostes més valentes, com la limitació del preu del lloguer i la cessió obligatòria de pisos buits en mans de grans tenidors, s’acosten a les vies de solució. Amb tot, no n’hi haurà prou: el debat de fons continua sent el (de)creixement i el model econòmic. Mentre no el canviem, tot seran pedaços.
