Quan vaig sentir ahir com ressonaven a l’Auditòrium de Palma paraules com “la sagrada unitat d’Espanya” i “des de Balears també s’ha aixecat la reconquesta” vaig pensar en 'Ur-Feixisme' (feixisme etern). En aquest article publicat originalment a 'The New York Review of Books' fa gairebé 25 anys, Umberto Eco repassa els trets propis del que ell anomena “feixisme etern”. “N’hi ha prou que un hi sigui present per fer possible que el feixisme coaguli al voltant seu”, diu.
Mentre voleiaven les banderoles grogues i vermelles i es repetien els visques a Espanya, recordava que Eco deia que l’ur-feixisme es basa en el nacionalisme, reforçat amb la por de l’enemic conspiratiu, que ha de ser extern i intern. Vox té dos enemics clars:els immigrants “il·legals” i els separatistes i “pancatalanistes”, un adversari teòricament intern però que tracta com un d’extern. Umberto Eco també cita la xenofòbia com el primer símptoma d’un moviment feixista, i identifica altres trets com el rebuig al desacord –que es considera traïció–, la crida a una classe mitjana frustrada, el masclisme, el culte a la tradició, el refús al pensament racional i el populisme qualitatiu, en què només un grup seleccionat es presenta com la veu del poble.
En els discursos de Vox, és fàcil identificar-hi bastants dels trets que Eco enumera a Ur-Feixisme, i són característiques que a tots ens són familiars, que també ressonen al mateix to que el franquisme. Eco va escriure aquest article avisant que l’'ur-feixisme' “pot tornar sota les disfresses més innocents” i que “el nostre deure és descobrir-lo i assenyalar amb el dit totes les seves eventuals reaparicions”.
