L’AUGE DE LA ULTRADRETA

La violència anticatalanista s’estén més enllà dels moviments ultres

Moltes de les agressions i amenaces en protestes unionistes no les cometen militants d’ultradreta
La violència anticatalanista s’estén més enllà dels moviments ultres / JORDI ROVIRALTA

Agressions, amenaces, pedrades contra balcons amb estelades, assetjament a les xarxes... Els incidents violents relacionats amb el rebuig de l’independentisme durant els últims mesos superen el centenar i s’han multiplicat, sobretot al voltant de l’1 d’octubre. ¿Aquesta mena de violència significa que la ultradreta ha arrelat? Les xifres indiquen que continua sent marginal, i el perfil de molts dels atacants no es correspon amb el del típic militant neofeixista. “L’extrema dreta continua portant la veu cantant en la violència organitzada -explica l’historiador Carles Viñas-, però hi ha una altra violència més espontània, puntual, producte de l’exaltació del moment, que s’escapa d’aquests col·lectius”.

Els que s’identifiquen a si mateixos amb l’extrema dreta són tan sols un 2,6% dels ciutadans d’Espanya, segons el baròmetre del Centre d’Investigacions Sociològiques corresponent al mes de novembre. Són els que se situen al 9 i al 10 en l’escala d’autoubicació ideològica del CIS, en què el 10 és l’opció més a la dreta. A l’octubre arribaven al 3% però en tot cas el percentatge ha davallat respecte al juliol del 2016, quan va arribar al 4,1%. Els últims 20 anys el llindar del 4% s’ha superat comptades vegades i normalment s’ha mogut entre aquest màxim i el 2%. “No hi ha hagut un augment de l’extrema dreta”, descarta l’historiador Xavier Casals a partir dels resultats electorals dels últims anys. Però si no ha augmentat, ¿potser s’ha fet més violenta? Una part dels incidents contra l’independentisme es poden explicar així, però aquest argument no serveix per a tots, ni tan sols per a la majoria.

El 8 d’octubre, en el marc de la manifestació unionista convocada per Societat Civil Catalana, un grup de persones van envoltar un cotxe dels Mossos a la Rambla de Barcelona, poc abans de les dues del migdia, i el van començar a colpejar fins que els policies van haver d’abandonar-lo. Poc després, un altre grup es va encarar als mossos que protegien el Parlament, insultant-los i llançant-los objectes i, més tard, encara un altre grup, a la plaça Sant Jaume, es va enfrontar als policies que custodiaven el Palau de la Generalitat. Aquell mateix dia també es van apedregar balcons i van agredir un home d’origen marroquí, un independentista i diversos periodistes. Els enfrontaments amb la policia catalana s’han repetit en altres protestes antiindependentistes, com també les agressions i amenaces a ciutadans.

Fonts dels Mossos d’Esquadra han reconegut al diari ARA que fins fa poc només se’ls encaraven ultres en les protestes que algunes organitzacions d’extrema dreta fan cada any el 12 d’octubre a Montjuïc, i que això ha canviat. Han detectat que ara se’ls enfronten en manifestacions unionistes, i que sovint ho ha fet gent sense vincles amb aquesta mena de col·lectius. “S’ha escampat un relat extraoficial segons el qual els Mossos són la policia dels independentistes, cosa que no té cap sentit, i que en contra seva tot s’hi val”, explica Viñas. El fotoperiodista Jordi Borràs, especialitzat en els moviments ultradretans, explica que els mossos, els mestres i professors i els periodistes -sobretot de mitjans públics catalans- són els blancs més habituals de les agressions i amenaces ultraespanyolistes dels últims mesos.

Més de 130 incidents

Borràs, que prepara un reportatge sobre aquestes agressions per a l’ Anuari dels silencis mediàtics del 2017, assegura que ha documentat i contrastat més de 130 incidents violents amb motivació anticatalanista entre el setembre i mitjans de desembre. D’aquests, uns 80 van passar a l’octubre, i una trentena en tres dies concrets: el 8, el 12 i el 29 d’octubre, en el marc de les tres grans manifestacions unionistes. “Tots són incidents que poden ser constitutius de delicte: agressions, amenaces, danys, assetjaments...”, explica. I ha constatat que els autors “sovint no responen al perfil típic del militant d’extrema dreta”; n’hi ha que fins i tot són gent gran o de mitjana edat. A més, diu, “els manifestants unionistes que veuen aquesta mena d’incidents tendeixen a justificar-los, recriminant a la víctima que provocava perquè duia una estelada, per exemple”.

De les sis persones que els Mossos van comunicar que havien identificat el 16 de novembre per haver comès agressions, lesions i amenaces amb l’agreujant de discriminació ideològica en el marc de protestes unionistes, cap tenia vincles coneguts amb organitzacions neofeixistes o d’extrema dreta, segons fonts del cos. Dos homes havien perpetrat “salutacions hitlerianes” davant les càmeres i tots sis tenien antecedents per delictes comuns. Això últim probablement va fer més fàcil que els identifiquessin. Ja llavors la policia catalana va comunicar que tant ells com el fiscal antiodi de Barcelona, Miguel Ángel Aguilar, investigaven vuit casos més.

Agressivitat amb història

Els enfrontaments violents entre nacionalistes radicals espanyols i separatistes catalans no són nous, recorda Casals. Ell, com el també historiador Enric Ucelay-Da Cal, ha fet referència més d’una vegada a les topades entre seguidors del RCD Espanyol i del FC Barcelona a partir dels anys vint. Casals, a Ultracatalunya, explica com en aquella època la Liga Patriótica Española, sorgida com a resposta al separatisme, “en connivència amb la policia i els militars «netejà» la Rambla de separatistes, procedint a atacar amb bastons i pistoles aquells que portessin al coll un llacet, distintiu dels catalanistes”. Els enfrontaments armats van causar diversos morts.

“D’agressions i incidents d’aquesta mena n’hi ha hagut sempre”, diu Viñas. La violència actual no arriba a l’agressivitat mortal dels anys vint però les xifres indiquen que s’han disparat els últims mesos. Viñas i Borràs coincideixen a afirmar que la construcció d’un “relat mediàtic i polític” en contra de l’independentisme ha ajudat a justificar aquestes accions. Viñas recorda la sensació d’impunitat que es transmet quan fins i tot els cossos policials exerceixen la violència anticatalanista. Deixant de banda l’1 d’octubre, cal recordar incidents com la denúncia contra un grup de guàrdies civils fora de servei a principis de mes per l’agressió a un barceloní. Tan sols els havia recriminat que arrenquessin una estelada.

Etiquetes