Dret a decidir sobre el TTIP?

El nou horitzó del 27-S ens torna a obrir les portes a la il·lusió, espero que no vana, de pensar com voldríem que fos el nostre nou país. D’entrada, lliure i normal; lliure d’ingerències, d’intents d’assimilació i d’asfíxia financera; i normal, en el sentit que serem els catalans els qui decidirem, a les eleccions, si les polítiques públiques han de ser més de dretes o més d’esquerres, és a dir, si amb els recursos públics prioritzem la competitivitat de les empreses i el creixement del PIB o ens ocupem més aviat de millorar els serveis públics i el benestar social.

Tradicionalment, la visió liberal de l’economia ha sostingut que ambdós conceptes -creixement econòmic i benestar social- eren indestriables; i les veus que s’han aixecat per qüestionar aquest binomi, sovint han estat menystingudes per manca de respectabilitat acadèmica. Tant de bo en aquest nou país que estem construint aquesta qüestió pugui ser sotmesa a un debat públic transparent, lliure de prejudicis, i en darrer terme, sotmesa a votació.

Concretem: ara mateix, representants de grans corporacions econòmiques americanes i europees estan negociant, amb absoluta manca de transparència, un acord transatlàntic de comerç i inversions: el TTIP. Pel que en sabem -gràcies a les filtracions- aquest acord servirà per harmonitzar la legislació comercial dels EUA i la Unió Europea; i com que la dels EUA és una legislació que protegeix molt menys els consumidors, tot fa pensar que el resultat serà una regulació molt més laxa als països europeus. És a dir, si s’aprova el TTIP, els governs no podran ser tan exigents amb les empreses a l’hora de garantir la qualitat dels productes, la no toxicitat dels components i la informació obligatòria en l’etiquetatge. Per exemple, en el camp de l’alimentació, als EUA és legal engreixar vedells a base d’hormones, desinfectar els pollastres amb clor i fer ús intensiu de les llavors modificades genèticament. El TTIP pretén estendre aquestes pràctiques a Europa. ¿Ho acceptarem sense votar-ho? És el que volen les grans indústries alimentàries -i també, per raons semblants, les farmacèutiques i les energètiques, que abaratiran costos i augmentaran beneficis-. Ara, ¿generaran nous llocs de treball? És lícit dubtar-ne. En canvi, és del tot previsible que aquest acord tingui conseqüències indesitjables per a la salut i el benestar. I, alerta, que l’augment del colesterol entre la població, per exemple, també té costos econòmics; el que passa és que no els paguen les empreses que ens encolomen productes fabricats amb greixos saturats o oli de palma: són costos que recauen sobre el sistema sanitari, i, en darrer terme, sobre els contribuents. El mateix podem dir pel que fa a la contaminació dels aqüífers per part d’empreses que extreuen petroli a base de fractura hidràulica ( fracking ): els beneficis són per als inversors, els danys i perjudicis se socialitzen.

En un país radicalment democràtic, cap acord internacional que pugui comportar canvis rellevants en la legislació hauria de ser subscrit sense un debat públic, una informació transparent i una aprovació en referèndum. L’exemple del TTIP és clamorós: afectarà la protecció dels consumidors, la prestació de serveis públics (sector en el qual algunes empreses aspiren a fer grans negocis), la protecció dels boscos i dels aqüífers, la prospecció de jaciments de petroli i gas; i pretén protegir les inversions de les grans empreses, establint indemnitzacions milionàries quan els resultats de les seves activitats no siguin els esperats. Amb el cas Castor encara fresc a la memòria, ja sabem quines implicacions pot tenir, això.

No cal ser més papistes que el papa, ni més europeistes que Frau Merkel. En les negociacions del TTIP, França ha bloquejat el capítol d’audiovisuals -no volen les seves sales de cinema envaïdes per pel·lícules americanes-. De la carta social europea, Gran Bretanya se’n va desmarcar. A les Corts espanyoles, Izquierda Unida va proposar sotmetre la ratificació del TTIP a referèndum, i els altres partits s’hi van oposar. Una Catalunya lliure ha d’aspirar, si més no, a un debat polític seriós sobre aquestes qüestions, de les quals avui no es parla -ni als mitjans-. Si a més d’independent d’Espanya, la Catalunya del 2016 pot debatre sobre si hem de posar l’economia al servei de les persones, o les persones al servei d’alguns interessos econòmics, la independència valdrà molt més la pena.