“L’ull és un òrgan imprescindible, però no suficient per veure-hi”

Celia Sánchez és investigadora i doctora en Ciències de la Visió per la Universitat Europea, doctora en Medicina Preventiva i Salut Pública per la Universitat Complutense de Madrid, i una de les científiques amb més patents llicenciades i en ús de tot l’estat espanyol. Dijous va ser a Palma per pronunciar una conferència en el marc dels actes commemoratius del 15è aniversari del Parc Bit

Quina és la diferència entre optometria i ciències de la visió?

Les ciències de la visió tenen a veure amb el processament del senyal visual. L’ull és un òrgan imprescindible, però no suficient per veure-hi; l’ull pot funcionar molt bé, però també ho ha de fer el procés bioquímic o fotoquímic. L’ull recull la imatge, però realment percebem i hi veim a través del còrtex visual al cervell. Tot el procés ha d’estar ben coordinat. L’optometria, en canvi, és l’índex de percepció visual que solem vincular a les lents dels ulls.

Com ‘veis’ l’estat de salut de la ciència a Espanya?

Tenim molt bons investigadors i bona preparació, però patim un enorme dèficit en el sistema de beques predoctorals i postdoctorals. Només entre el 3% i el 4% dels universitaris espanyols són doctors. Encara hi ha poca cultura respecte de la necessitat que els doctors no només facin de professors universitaris, sinó de directius a les empreses, tal com passa a altres països europeus. Hi ha un dèficit de finançament per fer recerca a Espanya i aquests anys de crisi han estat molt difícils.

Què caldria fer per redreçar aquesta situació?

Per exemple, ens cal una nova Llei de patrocini i mecenatge. Els patrocinis donen molta tranquil·litat si els resultats són vàlids. Fa una vintena d’anys, als científics espanyols se’ns va dir: “S’ha de publicar”. I avui en dia estam entre el novè i desè país en publicacions científiques. Però mai se’ns va dir “s’ha de patentar”. És imprescindible traslladar el coneixement científic a la societat, però manca cultura per fer-ho. L’Estat i les institucions tenen molt de camí per recórrer i impulsar la R+D+I. També manquen projectes de prototipatge i no hi ha recursos. Hem de poder mostrar els invents, la gent no té per què imaginar-se’ls.

Els científics no solen patentar gaire, però vós ja en teniu 17, de patents.

Les patents tenen mala fama per desconeixement del que realment són. Popularment s’entén patent com alguna cosa secreta, i és exactament el contrari. M’agradaria molt transmetre el missatge que patentar és fer públic. Efectivament, jo tenc 17 famílies de patents. Cada una d’elles inclou una patent inicial, amb una avaluació que ha de complir tres requisits bàsics: activitat inventiva, que sigui nou i que es pugui fabricar.

De les 17 patents, amb quina us quedau?

No puc escollir-ne cap, això és com allò dels [somriu]. Algunes són aplicables, per les seves característiques, a un nombre més gran de persones que d’altres. Un projecte al qual dedicam molts esforços és la detecció precoç de la malaltia de l’alzhèimer amb restes que queden dipositades al cristal·lí de l’ull mitjançant l’indicador beta amiloide. Al mateix temps, treballam amb un projecte que tracta l’efecte d’alguns fàrmacs molt emprats sobre els reflexos pupil·lars. També estudiam com respon una llum determinada sobre persones amb malalties.

Empram la llum correctament?

En feim servir massa quantitat, hi ha un excés de llum. I això serà un greu problema del qual se sentirà a xerrar molt a partir d’ara. I no és només la quantitat, perquè al final la podem rebutjar (ens posam ulleres, una visera i tancam els ulls), sinó també la qualitat de la llum, la seva composició. Tot el dia xerram de la qualitat de l’aigua i de la composició de l’aire. A partir d’ara haurem de començar a xerrar de la qualitat de la llum.

Quin és el problema exactament?

La quantitat de llum que ingerim és acumulativa: la que ve del Sol, la que està dins una habitació i la que es desprèn del nostre ordinador, televisor o mòbil. Tota aquesta llum està composta de partícules que el nostre ull no diferencia, però que s’acumulen. Són impactes de fotons que xoquen violentament sobre la retina, com si muntassin una festa de molècules als ulls que s’activen i es desactiven. Hi ha molt excés de llum i un dia ens en penedirem. La llum és com el sucre: és bona fins a un cert límit. D’aquí la meva obsessió per rebaixar la llum gràcies als protectors de pantalles, per exemple gràcies a una altra patent, Reticare, que absorbeix la llum d’ona curta emesa d’aquests dispositius mòbils i millora el confort visual. Són lents de pantalla per protegir-nos els ulls. És una de les darreres patents que he posat en marxa i ja s’està comercialitzant a més de 50 països. La titularitat de la patent és de la universitat.

S’hauria de prohibir passar tantes hores davant els ordinadors sense protecció ocular?

Amb el temps estarà regulat, això és ben segur. Ara mateix estudiam quina és la quantitat de llum que som capaços d’assumir, tenint en compte que cada vegada viurem més anys i al mateix temps cada dia estam més exposats a més quantitat de llum.

Prestam l’atenció deguda a la nostra vista?

No. L’ésser humà considera que el nostre cos ha de funcionar com un cotxe. No ens plantejam revisar-lo fins que no es presenta un problema. Els ulls són un òrgan vital per a la nostra qualitat de vida; el 90% de l’oci ens entra pels ulls.

Per què empitjora la nostra visió amb el pas dels anys?

En general, és un procés metabòlic. La còrnia empitjora poc, però el cristal·lí ha de menester una capacitat elàstica per poder veure tant a distàncies curtes com de més llunyanes. Això, amb els anys, es va deteriorant, amb zones de discontinuïtat, cosa que provoca que hàgim de fer servir ulleres per compensar el que no pot fer el nostre sistema. La part de la retina és vital perquè constitueix el sistema nerviós. La gent no sap que l’ull és una prolongació del cervell. Hi ha un procés òptic i un procés de processament neuronal del sistema nerviós central.

Els sistemes de reconeixement de biometria ocular és ciència-ficció?

Res de ciència-ficció, ja s’està fent, i en tot cas és ciència i tecnologia. Jo ho entenc com un sistema de reconeixement complementari per poder entrar dins el nostre ordinador, la llar o on calgui. Es tracta de fer-nos una simple fotografia de l’ull i transformar-la en un codi de diferenciació de persones. Les petjades dactilars tenen una història de més d’un segle, i amb la còrnia acabam de començar. És una estructura increïble amb cèl·lules transparents; com si fos una lent de contacte que permet que la llum no impacti directament a l’ull. La captació d’una imatge permet obtenir fins a 9.000 punts de la còrnia en la seva part frontal. La pell la canviam cada set anys. La retina, no; sempre serà la mateixa.

Col·laborau en programes de ceguesa evitable.

Hi ha molta ceguesa en el segon i tercer món vinculada a cataractes i glaucoma que es podria solucionar amb més atenció a la salut. Malauradament, la medicina preventiva encara no l’hem entesa correctament a tot el món. Però la ceguesa és evitable a tots els llocs, també als països desenvolupats, on tenim un problema de primera magnitud amb els infants i les pantalles.

Per què?

A la gent, la preocupa l’addicció psicològica als aparells tecnològics, però què passa amb els ulls? Els infants no han tingut temps de generar els seus mecanismes de defensa, com passa amb els majors. Els infants tenen un cristal·lí cristal·lí, com el seu propi nom indica.

Quin paper atorgau a la comunicació de la ciència?

És fonamental; jo dedic un 15% del meu temps a divulgar el que feim. La metodologia ens ha ajudat a esbrinar què pot interessar més a la gent del que estam investigant.

I a la transferència de coneixement?

Manquen gestors del coneixement. Els científics saben redactar ‘papers’, però no saben redactar patents. Les oficines de transferència de resultats de la investigació hi ajuden, però calen més coses, i cada país ho avalua segons els seus criteris. La dificultat més gran, però, és la comercialització, és a dir, que un empresari confiï en l’investigador, la patent i el centre de recerca.

Hi ha prou empreses derivades a les universitats?

Són un instrument necessari, no l’únic, per fer d’intermediari entre el coneixement patentat i els gestors de coneixement o fabricants que necessiten substituir el seu departament de R+D per alguna cosa que ja està feta. Va bé a ambdues parts, s’optimitzen l’una a l’altra. Però els científics molts cops no estam preparats per constituir spin-offs, perquè tenim una formació que poc té a veure amb el món de l’economia, i menys amb els recursos humans.

Les dones científiques estau valorades a bastament?

Fa 31 anys que som professora a la Universitat Complutense de Madrid i puc dir que aquí hi ha igualtat de gènere. Però els problemes venen després, quan les dones volem conciliar la vida professional. Jo he tingut molta sort, perquè m’he rodejat sempre de bons equips i de gent experta.

Una recomanació per als joves que comencen la seva carrera científica?

L’automotivació és imprescindible. Ens hem d’il·lusionar nosaltres mateixos, no esperar que ho facin els altres. Aquesta il·lusió és la que dona sentit a les coses que feim, i també en el camp de la ciència. I això no treu que els sèniors no facin coses també per motivar els joves i donar exemple. Els resultats dels joves investigadors haurien de ser mitjanament visibles. Ells també mereixen un reconeixement social.