Monstres marins reals o de llegenda?

Una investigadora de l’IIM-CSIC de Vigo fa un recull de la recerca científica del calamar gegant i de les espècies més desconegudes que habiten les profunditats marines

El desconeixement dels mars i els oceans ha disparat la imaginació dels humans amb éssers marins fantàstics que, des de fa segles, han suposat una inexhaurible font d’inspiració per a la literatura i el cinema de ciència ficció. Al llarg de la història, els vaixells i les seves tripulacions s’han enfrontat als seus pitjors temors: els monstres que emergien de les profunditats. El desconeixement de la natura i les tragèdies succeïdes a alta mar han fet que els mariners narrin les seves experiències amb una distorsió de la realitat. Fins a l’arribada de les noves tecnologies, la transmissió oral accentuava l’exageració de les trobades amb criatures marines extraordinàries i misterioses. Segur que la desesperació, la deshidratació i la fam influïen, encara més, en la percepció dels tripulants de les embarcacions. Ara bé, què hi ha de veritat en aquests relats llegendaris? Existeix cap base científica que avali els protagonistes dels llibres i les pel·lícules de ciència ficció?

De tot això, en va parlar dimecres passat Lara García, investigadora del grup d’Ecologia i Biodiversitat Marina de l’Institut d’Investigacions Marines de Vigo (IIM-CSIC Vigo), en el transcurs d’una conferència que va pronunciar al CaixaForum Palma en el marc del cicle Tardes Cinetífiques que està organitzant la Unitat de Cultura Científica i Innovació de la delegació del CSIC a les Balears. L’equip amb el qual treballa aquesta investigadora gallega ha editat recentment el llibre Enigmes de la ciència, dedicat principalment a fer un recull de la recerca sobre el calamar gegant però també a fer un repàs de les espècies més desconegudes que habiten les profunditats marines. En la seva conferència, Lara García opinà que “a les profunditats extremes hi ha uns ecosistemes complexos, però l’èxit d’adaptació d’algunes espècies és sorprenent. L’exploració d’aquestes profunditats continua plantejant molts desafiaments per als científics, ja que només es coneix el 10% dels mars i els oceans. De fet, coneixem més l’espai exterior que les profunditats marines. Sovint, aquest desconeixement ha potenciat la nostra imaginació en forma d’éssers misteriosos”, explicà Lara García, que és llicenciada en Ciències del Mar per la Universitat de Vigo i tècnica superior en cultius marins.

La repassada d’aquesta investigadora dels principals ‘monstres’ marins, al llarg de la història, ens porta en primer lloc a Scylla, una criatura amb 12 potes que ja apareixia a l’ Odissea menjant-se sis companys d’Ulisses; Leviatan, una bèstia marina de l’antic testament que atrapava els vaixells, i una serp descrita l’any 1550 per l’escriptor i cartògraf Olaus Magnus a la seva obra Història dels pobles del nord. Tot i això, el veritable protagonista de les llegendes marineres va ser el Kraken, una criatura de la mitologia escandinava i finlandesa descrita com un “pop gegant que emergia de les profunditats, atacava els vaixells i devorava els homes sencers”. El descobriment, en el segle XVIII, que l’oli de balena podia il·luminar les ciutats va generar una fal·lera per caçar-ne i això alimentà una llegenda de grans éssers misteriosos que atacaven vaixells.

Viatge al fons del mar (1961), Tentacles (1977), Abisme (1989), Homes de negre (1997), Octopus (1999), El senyor dels anells (2001), Megatauró contra pop gegant (2009) o la saga de Pirates del Carib entre el 2004 i el 2017. En els segles XX i XXI, els pops i els calamars han estat molt presents en el cinema de ciència ficció, vinculats gairebé sempre a un succés natural o un avanç tecnològic que els feia emergir fins a la superfície o, si no, per culpa de la radiació, la contaminació o els canvis genètics. Hi ha cap fonament científic, però, en aquestes pel·lícules? Els calamars gegants existeixen?

L’ Architeuthis dux

Sens dubte que sí, i actualment concentren una bona part dels esforços per trobar-los per part d’equips científics de tot el món. Documentats des de 1545, es coneixen pel nom d’Architeuthis dux i poden arribar als 18 m de llarg, amb un pes de 275 kg les femelles i 150 kg els mascles. Viuen entre els 400 i 1.500 m de profunditat i s’alimenten de peixos i d’altres calamars. És un cefalòpode invertebrat, de cos tou, constituït per un mantell que es desplaça aspirant aigua que després expulsa per un sifó ventral. Els seus ulls són els més grans del regne animal, amb 25 cm de diàmetre, una boca en forma de bec, vuit braços i dos tentacles que acaben en forma de ventoses dentades. Amb una distribució molt àmplia per tots els oceans, els mascles tenen un òrgan copulador independent que no està ubicat als braços, com passa en altres espècies de cefalòpodes.

La major part dels estudis s’han basat en restes de carcasses d’exemplars localitzats a platges d’arreu del món o trobats dins els estómacs dels catxalots, però també s’han estudiat a alta mar, gràcies a les següents expedicions oceanogràfiques: al 2002 es va desenvolupar el projecte Kraken, prop d’Astúries, amb personal d’Ecobiomar i la productora Transglobe Films, que va submergir càmeres entre 300 i 1.000 m a l’hàbitat natural dels pops gegants, però sense aconseguir enregistrar-ne cap. El 2004 va haver-hi una altra campanya a les illes Ogasawara (al Pacífic) a càrrec del Museu Nacional de la Ciència de Tòquio (al Japó) amb càmeres dirigides amb esquer que varen permetre fer 500 fotografies d’un exemplar. El 2006 el mateix equip va capturar una femella jove de 3,5 m a una zona propera a l’anterior. Amb tots aquests precedents, el 2013 els científics japonesos i el canal estatal NHK i Discovery Channel aconseguiren enregistrar, per primera vegada, un calamar gegant a 400 m de profunditat. El 2016 a la platja de Bares (la Corunya) es va fotografiar un calamar gegant viu de 105 kg que flotava a la superfície.

En el litoral d’Astúries hi ha molts registres de calamars gegants, amb un percentatge d’aparicions d’un exemplar a l’any. Actualment hi ha en marxa un projecte de col·laboració entre dues entitats, la Coordinadora per a l’estudi i la protecció de les espècies marines (CEPESMA) i el grup Ecobiomar del CSIC, que treballen conjuntament en la detecció i l’estudi de l’Architeuthis dux. Fins ara, s’han analitzat 40 exemplars, als quals s’han fet les corresponents necròpsies. L’ Architeuthis dux, però, no és el calamar més gran del món, encara n’hi ha un altre que el supera: el calamar colossal ( Mesonychoteuthis hamiltonià ), que pot arribar als 20 m de llargada i uns 500 kg de pes. Viu a més de 2.000 m de profunditat en aigües subantàrtiques i, a més de ventoses, té uns garfis que a vegades han deixat empremtes sobre la pell dels catxalots.

Altres bèsties colossals

A part dels calamars, les profunditats amaguen altres espècies que desperten l’interès científic, per les seves dimensions o per la seva raresa. Algunes ja estan extintes, com el tauró de grans dents ( Carcharocles megalodon ), que va viure fa aproximadament 2,6 milions d’anys durant l’era del Cenozoic i que, amb 18 m de llargada i dents de 18 cm de longitud diagonal, ha estat un dels majors depredadors marins que han existit mai. D’altra banda, el plesiosaure va viure en el juràssic superior i tenia un coll allargat, un cos ample, dos parells de grans aletes allargades i un cap molt petit en comparació amb el cos.

Actualment, les profunditats abissals abracen una curiosa fauna que es comença a conèixer, com en el cas del peix escurçó de dents molt afilades, el peix d’ullals llargs, el sarcastic fringehead, el peix gota, el tauró anguila i l’os d’aigua, que actualment s’està estudiant perquè sembla que pot suportar condicions extremes que el poden fer retornar a la vida després d’haver estat 10 anys en sec. “Les condicions en què han de viure aquestes espècies són molt diferents, amb pressions elevades, gairebé sense llum, i tot això queda reflectit en canvis en la seva morfologia externa, amb una aparença certament monstruosa”, explicà en el transcurs de la conferència Lara García, que és especialista en la captura i la identificació d’espècies de zooplàncton, larves de cefalòpodes i epidemiologia de malalties de mol·luscs bivalves d’interès comercial.

TARDES CINETÍFIQUES AL CAIXAFORUM

La conferència de Lara García sobre criatures marines no ha estat l’única del cicle Tardes Cinetífiques en el CaixaForum Palma que organitza la Unitat de Cultura Científica i Innovació de la delegació del CSIC a les Balears, amb la col·laboració de l’Associació d’Amics de la Ciència Ficció, el SOCIB i Medclic. El passat dia 19, Francis Villatoro, expert en física computacional i autor del blog de divulgació La ciencia de la mula Francis, va xerrar de la pel·lícula Ex Machina i del futur de la intel·ligència artificial. El proper dimecres, 3 de maig, hi haurà la darrera conferència del cicle a càrrec de Carlos Briones, científic titular del CSIC en el departament d’Evolució Molecular del centre d’Astrobiologia (CSIC-INTA) associat al NASA Astrobiology Institute i que parlarà sobre “la genètica en el cinema, mutants, clons i superherois”. A la conferència es posaran exemples de la manera com les pel·lícules sovint han emprat els avanços de la genètica com a font d’inspiració, com a amenaces o també com a esperança per a la humanitat.