Simfonia de sons i colors al capvespre de l’Albufera

Simfonia de sons i colors al capvespre de l’Albufera

Una visita guiada pel naturalista Pere Vicens a través del Parc Natural commemora el Dia mundial de les aus migratòries i descobreix l’hàbitat més amagat de les principals espècies nocturnes

Simfonia de sons i colors al capvespre de l’Albufera

Kar-kar-kar ker-ker-ker nyaka-nyaka riky-riky-riky nye-nye! El rossinyol gros o boscaler gros ( Acrocephalus arundinaceus ) repeteix tres cops aquesta mateixa frase. Però en té moltes més, fins a 18 de diferents, tot i que els humans només en podem sentir unes 12 perquè algunes estan més a dalt o més a baix del nostre llindar de so. És una espècie transsahariana que no arriba a les seves àrees de nidificació fins ben entrat el mes d’abril. Tot d’una en arribar, els mascles es posen a cantar i a defensar el seu territori, generalment des d’un espai elevat del canyissar fàcil de veure. La seva distribució a Mallorca està totalment vinculada a zones humides o conques fluvials on hi ha grans extensions de canyes i canyet.

Cada any, 150 milions d’aus migratòries de 235 espècies venen i se’n van de les Balears. Per commemorar aquest viatge colossal i conscienciar-nos de la necessitat de protegir aquestes espècies i els seus hàbitats, anualment se celebra, cada 10 de maig, el Dia mundial de les aus migratòries. Enguany, i en el marc d’aquesta commemoració, la Conselleria de Medi Ambient va organitzar una visita guiada els dies 13 i 20 de maig al Parc de l’Albufera de Mallorca amb l’objectiu d’observar i sentir els colors i els sons de l’horabaixa en aquest excepcional espai natural. Amb gran èxit d’assistència per part d’un públic tant encuriosit com heterogeni, les sortides van estar guiades i comentades pel naturalista Pere Vicens amb el suport d’educadors ambientals del Parc. L’itinerari va començar amb una xerrada introductòria a les 17.30 h i va concloure passades les 21.30 hores, un cop el sol ja s’havia post a l’horitzó. “Avui descobrirem el que la majoria de persones no veuen ni senten mai en visitar el Parc”, assegurà Vicens en començar l’itinerari.

L’Albufera és la zona humida més extensa de les Balears. L’aigua i la humitat del sòl permeten un creixement continu de la vegetació, dominada per l’espessor o “brut” del canyet, la cesquera i la bova, entre d’altres, i que representa la llar dels invertebrats, que són especialment abundants i diversos (més de 450 espècies) i que alhora proporcionen ingents quantitats d’aliment a les aus; se n’han observades fins a 303, 64 de les quals són espècies reproductores. “La migració de les aus ens recorda que la natura no té fronteres; som nosaltres, els humans, qui ens entestam a posar-hi límits, desconnectant-nos massa sovint dels ritmes de la natura. Allò cert és que el ropit ve a l’hivern i el rossinyol sempre arriba a la primavera. En definitiva, les aus ens recorden que estam vinculats als ritmes vitals de la natura”, explicà Vicens a la xerrada introductòria, que tingué lloc a les dependències del Centre d’Interpretació, a Sa Roca.

La “màgia”, a partir de les 18 h

Sons, colors, aromes i llum semblen esvair-se al capvespre a l’Albufera, però tanmateix continuen allà, a l’abast de tothom. L’horari de visita del Parc, en aquesta època de l’any, és de 9 a 18 h. A partir d’aquesta hora es requereix un permís que s’ha de sol·licitar al centre de recepció, sempre amb una finalitat naturalística, per observar aus o plantes, fer fotografies, dibuixar o, simplement, contemplar la natura. Val la pena fer-ho per poder submergir-nos “en un món de sensacions” i gaudir “d’un dels millors moments del Parc, el que té més màgia”, recalca Vicens, i escoltar així el característic txe-que-txà, txe-que-txà, txe-que-txà del rossinyol bord, “que sempre diu el mateix, però amb accent mallorquí”. I és que als ocells els passa com als humans, argumenta el naturalista, xerren ‘diferent’ si és que han nascut a Sóller, a Lloseta o a Pollença... “No som només els humans els que tenim diversitat idiomàtica, les aus també canten diferent segons el seu lloc d’origen perquè els polls aprenen la llengua dels pares. Els ornitòlegs més experimentats fins i tot poden diferenciar-los per països i regions, en funció de l’‘accent’ del seu cant”, apunta Vicens.

Però tranquils que la sortida per l’Albufera no presentava aquest nivell de complicació. Només calia parar l’orella i adonar-se que el passaforadí ( Troglodytes troglodytes ) canta de manera explosiva, amb un to molt agut, o que el rossinyol ( Luscinia megarhynchos ) presumeix d’un dels sons més musicals, variats i harmoniosos que podem trobar a l’Albufera. Hi ha més matisos, és clar, perquè una cosa són els cants i una altra, les veus. No és el mateix interpretar una tonada intimidatòria per dir a un altre mascle: “Aquest és el meu territori i jo man, no t’acostis” que simplement comunicar-se amb veus, molt variades segons el gènere, l’edat, l’època de cria, etc. Aquestes veus transmeten molta informació que els naturalistes poden captar només escoltant. Potser aquest sigui el motiu pel qual els ocellaires, quan surten a la natura, normalment no xerren gaire. “A vegades ni tan sols caminam, ens aturam i escoltam”, puntualitza Vicens.

El naturalista explica també que les espècies que canten més de l’habitual normalment “es vesteixen” amb tonalitats grisoses, marrons i poc cridaneres. No cal posar gaire proteïnes a les plomes, millor guardar-les per a altres menesters en ambients de poca visibilitat i tancats (com a l’Albufera amb el passaforadí i el rossinyol gros, entre altres espècies) o en ambients oberts per a les aus nocturnes, com per exemple el sebel·lí, molt abundant a Mallorca i fàcil de sentir al capvespre encara que invisible per a la majoria de la gent. Per Vicens, el cant del sebel·lí és molt mallorquí i sempre diu el mateix: “Ja som aquí, ja som aquííí”... Contràriament, els ocells que viuen en ambients oberts i són diürns, tot i que també canten, prefereixen prioritzar un missatge de color, amb plomatges vistosos que transmeten territorialitat i salut. “Mira’m que guapo que som i que bé que defens el meu territori”, semblen dir els seus colors llampants per tal de captar l’atenció de la femella que en escollir-lo estarà assumint que és el millor de tots els pares possibles per als seus fills.

El paper de la llum

Cap al tard, la llum juga un paper primordial en la configuració de tonalitats de color pastel a l’Albufera, a través del vent i els niguls, que dibuixen capricioses formes i delicades tonalitats. “En tres de cada deu sortides tindreu una posta de sol fantàstica”, promet Vicens. Els colors van canviant i són bons de fotografiar. Els daurats que es creen a contrallum amb el canyet poden ser molt espectaculars, segons la perspectiva i les ombres. I encara més: el reflex a l’aigua col·loca els núvols en terra i, a més, hi configura moviment. “Les llums de l’Albufera són com les pintures de Picasso i de Miró: ens fan descobrir coses que ni imaginàvem i ens desperten emocions dins cada un de nosaltres”, apunta Vicens.

Convé, doncs, deixar que tot flueixi, aprofitar aquests minuts tan especials, però finits, i en tot cas, intercalar-los amb les visites als nombrosos aguaits distribuïts per l’Albufera: la Roca, del Cibollar, del Ras i del Canal Gran, on segur que descobrirem exèrcits d’ànneres, avisadors, agrons... També podem pujar a una plataforma d’observació o posar-nos prop d’un pont per veure el reflex de l’aigua. Fent tot això ens adonarem de totes les coses “que hi són sempre, però que normalment no veiem”, matisa Vicens, bé perquè estan amagades o simplement perquè fins ara no sabíem com veure-les. Només així descobrirem una Albufera insòlita, diferent de la que ens havíem imaginat. Una experiència satisfactòria i amb ganes de repetició, a jutjar per l’entusiasme demostrat a la sortida pels visitants. “La propera vegada vindrem soles i seguirem els consells d’en Pere, callarem i ens dedicarem a escoltar aquest concert de música en directe que ens regala la natura, i a sobre gratuït”, asseguraven complagudes dues de les visitants en acabar l’itinerari. Vicens, en acomiadar-se, animà tothom a tornar i els digué que arribarà un dia que seran capaços “de captar-ho tot” a l’Albufera, també els virtuosos del violí, per amagats que estiguin. Per què no? L’excusa del Dia mundial de les aus migratòries ha unit dues aficions: la natura i la música clàssica.

ATLES ORNITONÍMIC DE LES BALEARS

Cosme Aguiló i Antoni Mestre acaben de publicar l’‘Atles ornitonímic de les Illes Balears’, una obra de geolingüística i ornitologia editada per l’Institut d’Estudis Baleàrics i l’Institut d’Estudis Catalans i que recull la cartografia i els noms populars dels ocells de les Balears. El treball de camp, base d’aquest atles, es va fer entre els anys 1989 i 2005. En total, s’entrevistaren 651 persones i es feren 501 enquestes, a través de les quals es varen poder recollir 1.903 noms populars per a 148 espècies i 2 subespècies. En total hi ha 36.000 entrades de 165 espècies. Un dels seus autors, Cosme Aguiló, explica que l’obra, destinada a parts iguals a lingüistes i ornitòlegs, ha suposat 28 anys de feina feixuga, “però una experiència molt agradable que uneix cultura popular amb el món de les aus”. El xàtxero és l’espècie amb més entrades diferents, fins a 55. L’obra té 468 pàgines i ja es pot trobar a les llibreries, tot i que encara no ha estat presentada oficialment.