Talaies solidàries de transmissió de coneixement

El llibre ‘Talaies de Mallorca: torres de defensa pels drets humans’ es presenta avui horabaixa a un acte públic que es durà a terme al castell de Bellver

“Els focs s’han de fer després que hagi entrat la nit començant per ponent a la torre de Pòpia de l’illa Dragonera, de la qual els han de prendre la d’Andritxol i successivament les torres de Malgrat, Rafalbeig, Cala Figuera i Illetes i d’aquesta darrera la del Cap Enderrocat, que avisa a Palma, on s’acaben els focs”. Les ordenances de les torres dels focs del Regne de 1719 ho deixaven ben clar. Calia avisar i replicar senyals de foc o de fum entre les taleies i torres, per tal d’alertar respecte de la presència d’embarcacions invasores. Aquestes ordenances, que ja havien estat recollides per l’arquitecte Juan González de Chaves a la seva obra Fortificaciones costeras de Mallorca, ara han estat de nou citades, parcialment, en el llibre Talaies de Mallorca: torres de defensa pels drets humans, d’El Gall Editor i que es presenta justament avui dissabte a les 18.30 hores en un acte públic al castell de Bellver.

El llibre recull l’original iniciativa que va tenir lloc el passat 7 de gener quan més de mil persones participaren i ajudaren a passar un testimoni de llum i fum entre 47 talaies, torres i punts distribuïts per tota la costa de Mallorca, recorrent consecutivament els dos costats de l’illa en poc més de 20 minuts. Va ser un acte amb molta repercussió mediàtica i amb un triple objectiu. En primer lloc es va fer per tractar de sensibilitzar tothom davant del drama humanitari que viuen els refugiats de la Mediterrània. En segon terme, perquè es valori el ric patrimoni històric que guarda la costa de Mallorca en forma d’aquests elements arquitectònics de defensa. Finalment, i en tercer lloc, per recordar la figura de Joan Binimelis -en el 400è aniversari de la seva mort-, que va ser metge, astrònom, matemàtic, prevere i considerat el primer historiador ‘oficial’ de Mallorca. Gràcies a ell, s’aconseguí posar en pràctica un sistema òptic de comunicació permanent, mitjançant les torres de defensa, que permetia connectar amb rapidesa tota la perifèria de Mallorca i possibilitava que els nostres avantpassats esbrinassin el volum d’embarcacions que navegaven prop de Mallorca i, entre aquestes, les que podien constituir una potencial amenaça per a la seguretat de l’illa.

En el capítol introductori de Talaies de Mallorca: torres de defensa pels drets humans se citen més fragments de les ordenances de 1719, amb instruccions molt precises sobre les persones que les han de guardar i de les tasques a realitzar: “Els guardes de les torres han d’habitar-hi sempre, sense desemparar-les de nit ni de dia, tots a un temps; els diumenges i dies de precepte un de sol anirà a missa a la vila, o lloc del districte de la torre, i portarà provisió per a tota la setmana. Quant de dia no s’hagi descobert cap embarcació, es farà un sol foc, que es diu de segur. I si se n’han vistes moltes, assenyalaran amb altres tants focs, si no és que les naus o embarcacions passin de deu. En aquest cas es farà un foc llarg... Si de dia es descobreixen naus o embarcacions que indiquin ser d’enemics, els torrers faran fum, i la senya acostumada amb els corns, sense cessar fins que les embarcacions es perdin de vista, o prenguin un altre rumb”.

El llibre inclou ressenyes escrites gràcies a les experiències viscudes a la jornada del 7 de gener a tots els punts de transmissió, acompanyades d’una o diverses fotografies de les torres de defensa i talaies distribuïdes cada una a doble pàgina: na Pòpia, del Verger, Son Galceran, sa Pedrissa, Picada, na Seca, Can Palou, del Bosc, Lluc, Menut, del Rei, Sant Vicenç, d’Albercutx, d’Alcúdia, Moreia, d’Albarca, Son Jaumell, Esbucada, Capdepera, Cap Vermell, Punta de n’Amer, dels Falcons, Portocolom.... fins arribar a 47 torres, talaies i castells. Aquestes ressenyes han estat escrites per testimonis, talaiers i talaieres responsables de la coordinació dels grups concentrats a cada una de les antigues edificacions des d’on es van transmetre els senyals que aquell dia es van elaborar amb pots de fum de salvament i bengales de llum.

Els capítols científics

Abans de les ressenyes, en els primers capítols del llibre, hi ha la part més científica, de la qual s’han ocupat diversos autors. El matemàtic Josep Lluís Pol és l’encarregat del capítol introductori; l’historiador Antoni Contreras explica els aspectes biogràfics i les fites aconseguides per Joan Binimelis; el filòleg Cosme Aguiló escriu sobre les barraques i coves de guardes secretes; l’arquitecte Juan González de Chaves fa una descripció tècnica de les torres costaneres de Mallorca i el seu estat de conservació actual i el biòleg Martí Mayol exposa les dades d’un estudi sobre la visibilitat existent entre les torres de vigilància de Mallorca.

Sobre aquest darrer punt, Mayol explica en el llibre que la distància mitjana entre les torres ‘de foc’ ideades per Binimelis -tenint en compte les de Son Durí i dels Malgrats- és de 9,8 km, si bé les distàncies són molt variables per mor de la topografia del terreny als diferents entorns de l’illa. En condicions òptimes de claredat, en línia recta hi ha una visibilitat geodèsica, sense cap objecte que tapi la visió. “Però això no és gaire freqüent -diu Mayol-, en alguns casos la connexió visual entre torres passa fregant el terreny, enmig d’un coll entre muntanyes o just per damunt un serrat”. Destaquen les visuals entre la torre del cap Andritxol i el cim de na Pòpia, la torre Nova del cap Vermell i la del serral dels Falcons o la de Son Galceran i la torre de ses Ànimes. La màxima distància entre els diferents punts d’encesa entre torres d’avís amb les quals s’ha pogut documentar una visibilitat efectiva es registra entre la torre de cap Blanc i la de Cala Figuera, amb 25,6 km, i entre la torre de Can Palou i el castell del Rei, amb 21,2 km. La menor distància observada separa la torre de Cala Figuera de la de Rafalbetx, amb 2,6 km, i la talaia de Son Jaumell de la torre Esbucada, amb 3,1 km, segons dades aportades per Mayol al llibre Talaies de Mallorca: torres de defensa pels drets humans que ja es pot trobar a llibreries i a punts de venda.

L’obra ha estat coordinada per cinc persones: Magdalena Rosselló, conservadora del castell de Bellver; Joan Roig, fotògraf; Josep Lluís Pol, professor de matemàtiques d’Educació Secundària; Martí Mayol, director del Parc Natural de sa Dragonera, i Iolanda León, professora de plàstica a l’IES Marratxí i autora d’un documental sobre la jornada solidària del 7 de gener. Un dels coordinadors, Josep Lluís Pol, destaca el rerefons de la qüestió dels drets humans envers els refugiats, tot recordant que al principi del llibre hi ha un manifest humanitari que es va llegir a totes les torres dia 7. Ressalta, a més, que el llibre ha aconseguit “fer una reconstrucció històrica de com s’ho feien els nostres avantpassats per comunicar-se a través de senyals des de les talaies i promoure una sensibilització en defensa d’un patrimoni que en alguns casos es troba en una situació molt delicada”. Recorda, en aquest sentit, que el Consell de Mallorca té en marxa un pla d’ajuts per a la restauració d’aquests elements al qual ja s’han apuntat cinc torres de defensa. Basant-se en la classificació de l’Institut del Patrimoni Cultural d’Espanya, només hi podran optar les 26 que es consideren recuperables d’un total d’una seixantena. El Govern insular aporta la mà d’obra especialitzada. Els propietaris, siguin particulars o ajuntaments, han de fer-se càrrec de la despesa de material.

EL SISTEMA DE COMUNICACIÓ DE BINIMELIS

L’any 1571, la Universitat de Mallorca encarregà a Joan Binimelis la confecció d’un mapa, acabat finalment el 1586, per determinar on s’havien de construir les torres i establir així un sistema de vigilància efectiu a l’illa de Mallorca. Moltes de les torres ja existien, construïdes en èpoques anteriors. D’altres s’anaren construint seguint el pla de Binimelis, que, a més, posà en marxa un sistema de comunicacions a través de les torres de foc i amb elements complementaris com les torres de refugi i de vigilància a ports i llocs de desembarcament. Aquest sistema de comunicació fou plenament operatiu al llarg del segle XVI, quan la presència de les flotes pirates i corsàries procedents d’altres costes mediterrànies era constant, amb atacs a les costes mallorquines, per exemple el 1542 a Valldemossa, el 1545 a Pollença, el 1550 a Sóller i el 1558 a Andratx. De resultes d’aquests atacs, el litoral de l’illa es vigilà de manera organitzada mitjançant talaies, combinades amb escoltes i guardes secretes, llocs de vigilància amb una barraca o un senzill amagatall.

Binimelis, que era matemàtic, ho organitzà d’una manera molt científica per tal que les torres es poguessin veure les unes a les altres, a través de l’enllaç visual. Hi havia dos tipus de talaies: les de foc -es podien transmetre senyals entre elles- i les de port -servien per fer desistir els invasors-. Algunes de port es podien comunicar amb les de foc, però no totes. Els científics i historiadors estimen que els senyals devien trigar aproximadament una hora a rebre’s, des que s’encenia una torre fins que la llum o el fum arribava a Palma. Calia herba verda, pólvora i llenya seca segons si s’encenia per fer foc al vespre o fum de dia. Algunes torres tenien alguna estructura de ferro per mantenir el foc més enlaire i a d’altres es feia en terra. Com a curiositat, encara ara hi ha torres des de les quals en pujar-hi es pot veure la següent. Les més petites, com la de ses Ànimes, no fan més de 5 m; en canvi, algunes superen els 10 m, com la torre Picada a Sóller.