Una pluja submarina que contamina tot el planeta

El COB-IEO avalua la presència de microplàstics als estómacs de les espècies comercials i estudia l’afectació en els hàbitats marins del Mediterrani occidental

Una botella de plàstic pot trigar uns 450 anys a descompondre’s dins la mar; una bossa, més de 150 anys; un petit tassó d’una màquina de cafè, uns 50 anys; un bric, tres mesos; una xarxa de pesca, 600 anys; un bolquer, 400 anys; una burilla d’una cigarreta, entre 1 i 5 anys i una botella de vidre, fins a un milió d’anys... Són alguns exemples del que tarden a degradar-se determinats productes quan els abocam a la mar, conscientment o inconscientment. El pitjor de tot és que la seva progressiva descomposició no equival a la desaparició. En principi, en contacte amb l’aigua, el plàstic tendeix a flotar i un canvi de densitat pot fer que s’enfonsi i es dipositi al fons de la mar.

Aquesta és només una part del procés. Encara que deixem de veure les restes surant a la mar, continuaran essent allà. Amb el pas del temps, la degradació i la fragmentació dels residus farà que es vagin esmicolant més i més, quasi infinitament, com una interminable pluja de microplàstics i nanoplàstics que a poc a poc s’aniran escampant per tots els oceans i mars del planeta, en un procés de colonització fins ara poc conegut que els científics han començat, però, a quantificar i avaluar, alertant-ne dels possibles efectes nocius sobre els hàbitats i la biodiversitat marina.

Els microplàstics (MPs) són partícules d’aquest material de menys de 5 mm. Poden ser de dos tipus: primaris i secundaris. Els primers són els que ja entren a la mar d’aquesta mida, per exemple procedents de restes químiques o de cosmètics amb compostos de polietilè (un dels tipus de plàstics més comuns). Els segons són els que, una vegada dins la mar, es van reduint i fragmentant progressivament i procedeixen de deixalles, per exemple una botella de plàstic. Els microplàstics poden derivar en nanoplàstics d’entre 0,001 i 0,1 micres. Tots configuren una ‘pols’ de plàstic procedent de tèxtils sintètics, cordes, pintura i tractament de residus. La majoria de fibres trobades als estómacs dels peixos són de color blau o negre, que els científics atribueixen a restes de pantalons vaquers i roba esportiva, conseqüència del desgast provocat en els processos de les màquines rentadores.

Dimecres passat, el Centre Oceanogràfic de Balears (COB-IEO) va acollir una jornada tècnica per debatre els efectes dels microplàstics, amb l’assistència d’un grup d’estudiants de grau i màster de diferents centres universitaris (Universitat de les Illes Balears; Universitat de la Bretanya Occidental, a Brest (França), i Universitat de Las Palmas de Gran Canaria). Habitualment, i ja que es tracta de línies de recerca molt noves, el COB-IEO mira de coordinar i facilitar informació, tenint en compte que aquest centre -en col·laboració amb els centres de l’IEO a Vigo i Múrcia- ha esdevingut un referent en l’estudi d’aquesta disciplina a la zona del Mediterrani occidental. En el decurs de la jornada, els alumnes van intercanviar dades, rebent assessorament de la directora del COB-IEO, Salud Deudero, que a més de ser una experta en processos d’ecologia marina també s’ha especialitzat en l’anàlisi dels microplàstics i ha publicat diversos articles científics d’aquesta temàtica, conjuntament amb Miquel Àngel Nadal, Carme Alomar i Fernando Estarellas.

Necessitat de canvi d’usos

La directora del COB-IEO opina que la societat està cada vegada més conscienciada de la necessitat d’un canvi d’usos i de la reducció dels plàstics. “Però pel que fa a la part científica -es lamenta- hi ha una manca de finançament molt evident en aquesta temàtica, sobretot si tenim en compte les possibles repercussions que pot provocar sobre la pesca, el consum, la salut, el turisme, l’economia, etc.”. Deudero explica que actualment hi ha molts equips científics, a tot el món, que s’estan “reciclant” en aquest tema, amb projectes i campanyes oceanogràfiques que ara ja inclouen, de manera específica, estudis sobre l’avaluació i l’efecte dels plàstics, com si fos una variable més, a sumar a l’anàlisi del plàncton, per exemple, i com “una realitat de la qual no podrem defugir en el futur”. La responsable d’aquest centre oceanogràfic insisteix que tota la recerca sobre microplàstics s’està fent “a cost zero, però de manera rigorosa, traslladant els resultats als fòrums internacionals i a través de publicacions, amb l’ajut inestimable dels estudiants que s’estan interessant cada cop més per aquest tema”. “A vegades la ciència progressa i s’obre el pas per camins insospitats gràcies als màsters de grau, i avui n’hem tingut un bon exemple”, explica amb relació a la reunió en què els alumnes de diverses universitats europees van exposar les seves conclusions provisionals.

Espècies analitzades

D’on venen aquests residus i cap a on van? Quin és el seu impacte real sobre les espècies? Algunes de les recerques més innovadores que s’estan “obrint el pas” corresponen a dues joves investigadores del COB-IEO, Carme Alomar i Montse Compa, que actualment cerquen respostes i preparen les seves respectives tesis doctorals sobre l’anàlisi dels microplàstics i els seus efectes a la mar balear. El treball de Carme Alomar consisteix a analitzar els resultats de les campanyes oceanogràfiques MEDITS -entre 50 i 800 m de profunditat-, gràcies a les quals anualment es realitzen mostrejos de moltes espècies i s’analitzen, per una banda, els macroplàstics trobats a la mar i, per l’altra, la interacció dels residus amb determinades espècies, la majoria comercials. En concret, aquesta investigadora ha analitzat les restes de microplàstics dipositats dins dels estómacs del moll de roca, de la boga i de la moixina. Els resultats s’han sumat i comparat amb els de dues espècies més, analitzades per Montse Compa, en aquest cas de l’anxova i de la sardina, en altres punts del litoral espanyol ubicats entre Girona i Múrcia, gràcies a les campanyes oceanogràfiques MEDIAS. Les conclusions indiquen restes de microplàstics en el 68% de les bogues analitzades, el 27% dels molls, el 17% de les moixines, el 15% de les sardines i el 14% de les anxoves. Els valors més elevats es van trobar a la boga, amb concentracions de 3,75 MPs.

Per trobar microplàstics i altres restes filamentoses, les dues investigadores del COB-IEO obren els estómacs, els posen damunt d’unes plaques transparents de vidre i amb la lupa comencen a fer una observació visual. Quan detecten un material que no és orgànic, llavors l’agafen amb unes pinces i el guarden a un petit pot. Després envien les mostres a un laboratori especialitzat que fa un informe detallat explicant el tipus de fibra, partícules i material trobat, sigui cotó, polièster o altres termoplàstics. La passa següent serà comparar espècies pescades a Balears amb les d’altres zones espanyoles.

Na Carme i na Montse coincideixen que hi ha una ingesta “real” de microplàstics en les espècies marines, tant les que habiten als fons de la mar com les que viuen en ambients més pelàgics. Globalment, les dues investigadores han calculat que entre els 15 i el 30% de les espècies han ingerit microplàstics. Aquesta ingesta planteja altres incògnites, expliquen, pel possible efecte indirecte causat per la bioacumulació de metalls pesants i contaminants adherits als plàstics. Una línia de treball, ja en marxa, és l’aplicació d’indicadors bioquímics per veure si les espècies que han ingerit microplàstics, per exemple els molls, tenen activats determinats enzims o biomolècules. Això serveix per saber com respon l’organisme a l’aparició de partícules exògenes i el temps que necessita per desenvolupar una possible autodefensa. La pregunta és: les espècies arribaran a generar gens adaptatius per fer front a aquestes molècules invasores? Montse Compa està elaborant uns models matemàtics per veure quin és el risc que tenen determinades espècies d’ingerir plàstics i els factors que hi influeixen, segons el tipus d’hàbitat (pelàgic, bentònic, demersal, etc.). Encara està en discussió saber si hi ha més microplàstics dipositats al fons de la mar o flotant; per això cal fer més estudis de concentracions en superfície, a la columna d’aigua i en el fons de la mar.

Zones més afectades

Els investigadors han trobat que el nord-oest de Balears -en particular la zona compresa entre la Dragonera i la costa de Sóller- és el punt de l’Arxipèlag amb una major acumulació de plàstics. Els científics ho atribueixen als corrents procedents del golf del Lleó que arriben fins a Mallorca. Un dels resultats més sorprenents, gràcies a les feines fetes per les investigadores del COB-IEO i amb la col·laboració de l’Agència Balear de l’Aigua i la Qualitat Ambiental (ABAQUA), és que les zones protegides no estan exemptes d’acumulació de plàstics. Ho demostra un estudi comparatiu fet entre Cabrera i Andratx que conclou que al litoral d’aquesta darrera localitat, en principi considerada una zona més impactada per l’activitat humana i amb més emissaris, hi havia molts menys microplàstics de tipus filamentós que a Cabrera, lloc on les restes eren més granulars i indicatives d’una degradació de plàstics més grossos, per exemple procedents de bosses i botelles de plàstic.

Una vegada més cal trobar l’explicació en el paper dels corrents, molt capriciosos, a l’hora de distribuir les petites partícules de residus i el fet que Cabrera, per la seva situació, pot actuar com un ‘embornal’ de plàstics a causa dels corrents. En concret, i segons les dades aportades des del COB-IEO, Cabrera presenta concentracions de fins a 0,90 microplàstics per cada gram de sediment, mentre que a Andratx hi ha concentracions de 0,16 microplàstics per cada gram. Salud Deudero pronunciarà avui dissabte una conferència sobre tots aquests temes a les 18 h al Museu de Ciències Naturals de Sóller.