Concert per a pianola i capsa de música
Semblava mentida, befa o funció de la Commedia dell'Arte, a aquestes alçades del partit (el PSC), que un moderador d'un debat (Jordi Llompart) d'una cadena modesta i digna (Barcelona Televisió) preguntés a dos candidats (Jordi Hereu, Montserrat Tura) a presentar-se com a alcaldables de Barcelona: "Quines aptituds creuen que tenen com a candidats i quines creuen que té l'altre candidat?", i que un d'ells (Tura, encara que tant se val) respongués decidida -ho escapço per raons d'espai-: "Les primàries han fet un pas endavant en contra de la cultura de la indiferència molt present en el món de la política. És bo que els ciutadans i les ciutadanes es mostrin capaços de lluitar contra la indiferència. I el fet de propugnar-me ha iniciat un procés d'una certa efervescència, un debat que ens alegrem que estigui focalitzat en el Partit dels Socialistes. Ja que es tracta de retornar el protagonisme del moment, de la solució, en el problema de la designació del candidat, a cada un dels militants i a cada un dels simpatitzants". A hores d'ara, i els en demano disculpes, es deuen haver endormiscat damunt del diari, endavant, en postura fetal (els recomano que es posin a la llengua l'elèctrode positiu i el negatiu d'una pila, per eixorivir-se una mica).
Conscient que se'l passejaven per tota la serra de Collserola, passant per Sant Medir i la Rierada diversos cops, Llompart hi va insistir i Tura va al·legar que prefereix que la seva trajectòria parli per ella i que té molt clar que és un projecte comú, el projecte del socialisme i de la igualtat, xa, xa, xa (tornin-se a posar la pila a la llengua).
Entre l'un i l'altre, a grans trets, van oscil·lar entre l'aposta irreversible, el projecte obert, la dilatada trajectòria, la il·lusió ferma, el camp progressista, la convicció que ens portarà a la mobilització, la ciutat que brilla. Com els llautons, ben brunyits amb Netol.
