23/05/2012

Convulsions i espasmes, últimes tendències

2 min

Com ens hem de veure. A les famílies regnen la desunió i les paraules més altes que les altres. Entre els amics creix la traïció, el desdeny i l'ultratge. Durant anys vaig creure que el director de la caixa d'estalvis i jo érem bons amics fins que vaig descobrir que en el passat m'havia col·locat un paquet d'opcions preferents. Ja vaig sospitar que entre nosaltres no hi havia una amistat sincera quan d'un dia per l'altre va deixar de regalar-me calendaris de butxaca.

Les tertúlies de ràdio reprodueixen aquesta crispació social, aquesta mala llet gratuïta i desconsiderada. Abans el lleó jaurà amb l'anyell que, a El món a RAC1 , Toni Bolaño i Pilar Rahola aconsegueixin enraonar sense interrompre's ni escridassar-se (demanar-los que jaguessin junts seria excessiu). A El matí de Catalunya Ràdio , Joan Carles Girauta es dóna a tots els diables quan algú gosa criticar La Razón o El Mundo davant seu. Tot és desolació i fúria.

Dilluns una oient va lamentar l'agressivitat exacerbada de Girauta i ell, per desmentir-ho, s'hi va tornar amb virulència i va insultar l'oient perquè l'havia assenyalat a ell i no havia parlat en general (una cosa així com "Certs tertulians dels quals no diré el nom..."). Impunement, a més a més, va precisar Girauta, i no sé què s'esperava. Potser que fuetegessin l'oient a la cruïlla del carrer Beethoven amb la Diagonal, com Catherine Deneuve a Belle de jour . Ràpid, Girauta va aixecar l'estendard de sempre contra el pensament únic nacionalista i ens va deixar clar que les seves intervencions són una garantia de pluralitat. Fuentes li va prometre que abans de prescindir-ne es deixarà arrencar els dits dels peus amb unes alicates pel director de Catalunya Ràdio. Quina astúcia més subtil, la de Girauta: erigir-se ell mateix en garantia de pluralitat perquè mai, mai no prescindeixin dels seus serveis.

stats