28/11/2012

Després dels serafins, els querubins

2 min

Sovint, quan els poetes intervenen a la ràdio, ens embafen amb una exhibició de sensibilitat. Veu pausada, untuosa, meditabunda, conscients en tot moment de la gravetat del que diuen, com un metge que, havent examinat les radiografies, et dóna una mala notícia. Que no és mai que duus la farmàcia oberta. Els poetes donen per una novel·la satírica que està per escriure. Ni més ni menys que qualsevol individu o col·lectiu que respon a l'estereotip del seu ram i a més a més s'hi esforça a consciència, amb gran dedicació, tenacitat i un pentinat pintoresc.

Per això és remarcable quan algú no opina allò que se n'espera. Com l'elogi que l'altre dia, a El suplement de Catalunya Ràdio, va fer el poeta Joan Margarit de l'ordre. No és casualitat que la locutora Sílvia Cóppulo l'hi fes repetir, perplexa i un punt decebuda. L'ordre no desperta gaires simpaties. Ordre és pla, càlcul, protocol, estratègia, eficàcia, coneixement, mètode, disciplina, a l'altre extrem de la improvisació, el desgavell, l'enrenou, l'atzar, que tant sedueix els enemics de l'esforç, els descreguts de l'aprenentatge, els entusiastes de l'emoció, els acòlits de l'espontaneïtat, els partidaris granítics de seguir el seu cor a qualsevol banda que els portés aquesta víscera sangonosa, encara que fos a l'abocador del Garraf. N'hi ha que els veus que van pel carrer darrere del seu cor, traient el fetge. "Estic seguint un impuls", t'aclareixen. Després han de tornar a casa amb autobús.

Margarit no es va posar la cucurulla d'artista convencional (la venen a la Industrial Bolsera a un preu raonable), no va afalagar els nostres baixos instints amb una estampa de l'escriptor caòtic i genial. És arquitecte. Sap calcular estructures perquè després els balcons no caiguin. Ni tampoc els poemes. Et cau una poesia al peu i et fractura el metatars.

stats