Donar un bon cel

"Jo pensava «Ara li donaràs un bon cel, ara estarà bé». Perquè la veies que estava agonitzant i després jo l'ajudava a morir", he sentit per Catalunya Informació que ha declarat Joan Vila, l'acusat d'onze assassinats a La Caritat d'Olot. Ell mateix sospesava qui agonitzava i qui no, quan potser només malvivien amb dolors forts i no es valien per ells mateixos. Almenys espero que estiguessin prostrats en un llit, no és lògic donar un bon cel a un individu que se'n va cada migdia a prendre's un whisky a la cocteleria de la cantonada.

A més dels probables trastorns mentals de Joan Vila, convivim amb una idea banalitzada, domèstica i senzilla de l'eutanàsia. Que no m'interpretin malament els partidaris del testament vital i l'eutanàsia activa, el que dic és un concepte tergiversat del que ells defensen. Davant de la decrepitud i el dolor, quan tot apunta que el malalt no se'n sortirà o sobreviurà penosament, una reacció molt comuna és proporcionar-li una bona mort amb una urgència inquietant. A cops amb un cert esperit d'Habitat: "Munti-s'ho vostè mateix!".

Els serials de televisió han difós persistents aquesta idea de la mort expeditiva. Quan en un serial hi ha algú malalt amb unes perspectives de vida minses, es repeteix el mateix patró: el malalt demana a algú molt proper (la dona, un fill, un germà) que li apliqui l'eutanàsia activa (d'amagat de tothom, ja que és un delicte). D'entrada, l'altre s'hi resisteix horroritzat. Llavors el malalt hi insisteix. Fins que algú o altre cedeix, tanca una vàlvula i li dóna un bon cel, segons l'expressió ingènua de Joan Vila. I els espectadors i la societat en general convenen que val més així. Per això, quan he estat ingressat en un hospital i les infermeres em pregunten com estic, responc eufòric "Estupendament!", no fos cas que tinguéssim un disgust.