L'espectador ensenyat, avisat i previngut

Algú em va recomanar la pel·lícula De dioses y hombres així: "Vés-hi, t'agradarà. Va de monjos cistercencs". Sense més informació. D'entrada em vaig demanar quins actors haurien assumit aquest repte, gens senzill. Ni a un gran actor com Bruce Willis no el veig preparat per resar laudes amb convicció (i sense trencar vidreres ni desconnectar explosius).

Diligent, em vaig personar als cinemes Girona d'aquesta ciutat que em va veure néixer i treure'm el graduat escolar, vaig adquirir una entrada i, sense més dilacions, em vaig posar a la cua. A una banda tenia uns aparadors amb fotos de les pel·lícules, cartells, notícies de cinema, i sense voler-ho, distretament, vaig començar a llegir una fotocòpia d'una crítica publicada a Cinemanía sobre De dioses y hombres , signada per un tal Nando Salvá: " La verdadera historia de siete monjes franceses que en 1996 fueron...

". I tot seguit ens feia saber els tràngols espantosos que passaven els monjos.

Quin gran encert: vas a veure una pel·lícula i te l'expliquen abans, al vestíbul mateix del cine (no tot el mèrit és dels cinemes Girona, també se n'han d'enorgullir els Verdi, els Renoir, els Casablanca). Com que davant meu hi havia dues dones que no se n'havien adonat, ho vaig llegir en veu alta unes quantes vegades. Fins i tot, en atenció a un senyor gran que feia cua més enrere i duia un audiòfon, vaig recórrer a la mímica (vaig imitar terroristes islàmics que disparaven, monjos que cavaven l'hort, etc.). Va arribar un matrimoni a última hora i ho vaig repetir, no em va saber gens de greu. Ara bé, a cada sessió jo no hi seré per explicar la pel·lícula -hi ha dies que treballo-. Valdrà més que els propietaris dels cinemes Girona lloguin els altaveus aquells que, si més no fa uns quants anys, estaven col·locats a l'autopista A-7, a l'alçada de Montcada, i que repetien aquest poema: " Llegando a la fàbrica de cemento, carril izquierdo, señalizado, directo a Barcelona " (hi havia gent que deia " En llegando a la fábrica de cemento " i trencava el ritme del vers). Al vestíbul del cinema, anirien repetint: "A la sala 2, De dioses y hombres , la història veritable de set monjos que el 1996...". I així amb totes les pel·lícules: "A la sala 3, El discurs del rei , Jordi VI s'entrebanca, però al discurs final aconsegueix...".