Conec un home de bé, ponderat i cap de casa, bon pagador d'impostos, que en la seva joventut anava de matinada amb una colla d'amics pel carrer Portaferrissa i, en veure que s'acostava Oriol Tramvia, van arrencar a aplaudir espontanis, commoguts, agraïts. Per entendre aquest fenomen misteriós, cal fer un cop d'ull a La Barcelona de los años 70 vista por Nazario y sus amigos (Eliago Ediciones, 2004: el regal ideal per a algú que fa 50 anys). És més pràctic que esperar pacients que inaugurin el Museu del Còmic i la Il·lustració, en construcció, que s'alça a tocar de la fàbrica d'Anís del Mono, a Badalona. Ja sé, ja sé que l'esplendor de la il·lustració catalana durant els segles XIX i XX mereix un museu. Ara, sap greu embalsamar un art viu, fresc, que sempre ha estat al marge de museus i comissaris. Com el mateix Pau Riba: val la pena escoltar-lo els divendres al Tot és molt confús de Catalunya Ràdio, mentre no li dediquen una sala al Museu d'Història de Catalunya, amb coixins a terra, catifes morunes, barretes de sàndal i l'aroma d'un pa de pessic de marihuana acabat de sortir del forn, que farà les delícies dels visitants.
