Llum de la meva vida
Ja ho he escrit més d'una vegada i ho he repetit en alguns debats i també a casa meva tot sol: em desagrada el xantatge cultural, la indignació crispada tan corrent, amb un cert risc de feridura, dels creadors i de les empreses culturals perquè no reben els diners públics que exigeixen amb l'argument, vociferat a tort i a dret, que ells són cultura. És com si un metge amb consulta privada exigís part dels pressupostos públics perquè ell, segons assegura a tothom que l'escolta, és sanitat. Quines obres culturals són mereixedores d'obtenir protecció pública, no és raonable que ho pretenguin decidir els seus autors o empresaris. A aquest efecte es manifesten, s'encadenen, es despullen o toquen la pandereta amb gran afició.
A El matí de Catalunya Ràdio , el director general del Palau de la Música, Joan Oller, advertia: "Estem menystenint la importància de la cultura en la gent. Per moltíssima gent, la cultura és una part essencial del seu relat de vida, del seu sentit de vida, sigui el teatre, sigui la música, siguin les arts plàstiques".
Sobre allò que és essencial en el sentit de vida de la gent, com diu, val més no entrar-hi, perquè encara hauríem d'aportar diners públics al viatge familiar a Tailàndia de l'estiu.
Costa de creure que la cultura sigui tan cabdal per a tot un gruix de població que no està disposada a pagar de la seva butxaca projectes culturals pels quals, en teoria, es desviuen. A tall d'inventari, no m'agafin per la paraula: potser algun dia, i tant de bo m'equivoqués, els catalans assistirem al tancament de L'Avenç , una revista cultural impecable, compungits i proferint injúries contra Mariano Rajoy, el govern de Madrid i El cuadro de las lanzas . Curiosament, a ningú no se li havia acudit fer-se'n subscriptor o simplement comprar-la i donar-hi un cop d'ull. Això seria demanar massa al poble català.
