Ha arribat l'hora de reivindicar l'honor, el coratge i l'abrandament republicà de Bernat Xinxola, sobre el qual s'han abocat moltes inexactituds infamants, fruit de la rivalitat política més acarnissada. Com tants catalans, vostès només el coneixen per l'aforisme que fa: "En Bernat Xinxola / que es tira pets a la cassola". Sent estrictes, accepto que no és un pensament gaire profund, encara que ha alegrat els dies de molts infants catalans. Entre els dos i els quatre anys la mainada està convençuda que aquesta és la culminació de la literatura catalana. Després tot els decep, tot els fatiga. Per això els índexs de lectura són tan baixos.
També es diu d'algú que és informal, poca-solta, baliga-balaga: "En Tal (o en Qual) és un Bernat Xinxola", donant per implícita l'expulsió nauseabunda de gasos corporals en un atuell de cuina, que és la part més dégoûtant de la sentència.
Al llarg de la vida m'ha encuriosit saber si Xinxola estava inspirat en un cas real, més aviat no gaire gloriós, de la història de Catalunya o bé havia sorgit de l'esperit del poble, el Volksgeist herderià, que alguna gent confon amb el Volkswagen.
Aquí van algunes dades sobre Xinxola, que m'afanyo a compartir: fuster de professió, Xinxola va defensar Barcelona com a membre de la Junta Popular Directiva contra el setge d'Espartero, presidida per Joan Manuel Carsí i constituïda per menestrals (un sastre, un mistaire, etc.) el novembre de 1842.
Com que Xinxola s'exaltava amb facilitat i li agradava aixecar el colze (o bé és una falsa acusació), els moderats, els reaccionaris i els grimpadors addictes a la corona espanyola el van convertir en la riota de la ciutat per desacreditar la revolta i les idees republicanes.
Ara una cosa així seria impensable.
