Optimisme a granel
Ara, a més, cal que siguem optimistes. Algú ha decidit que s'ha de combatre el desànim, la irritació i el coragre que patim en aquests temps tan crítics i neguitosos. S'han de difondre l'esperança, la il·lusió i l'alegria de viure, com quan esperàvem els Reis Mags o la paga doble de Nadal, els dits crispats que obrien la nòmina gairebé l'estripaven exultants. A molts de nosaltres, la paga doble de Nadal ens havia reconciliat amb la humanitat. Fins i tot amb alguns escriptors alemanys. L'altre dia Àngel Llàcer, un dels presentadors del nou concurs Els optimistes de Catalunya Ràdio, va dir que un dels serveis de la ràdio pública és difondre optimisme entre la població. Em va sobtar la distinció entre ràdio pública i privada, com si la pública hagués de fer de barret de cascavells mentre la privada es pot dedicar a retransmetre autòpsies des de l'Hospital Clínic. Al cap de poc Toni Clapés, de Versió RAC1 , em va treure de l'error: en el seu programa, va comentar que a ells, una ràdio privada, els polítics també els animen a agafar les castanyoles.
A Els optimistes conviden cada dia algú del món de l'espectacle o de la música que, segons exigeixen, haurà de ser optimista de mena. Així d'entrada només se m'acut La Maña. A Leonard Cohen hi ha dies que el veig una mica baix. De fet, tot aquest optimisme gratuït és per rescabalar-nos de l'alarmisme, els temors i l'esquinçament de vestidures populista que han campat i campen per ràdios i diaris.
Ara toca ser optimista. Jo ja m'hi he posat, aquest matí després d'esmorzar. Tot i que no els prometo res. Això és com quan, a missa, el rector recita aquell verset de la Carta als Filipencs de Sant Pau: "Alegreu-vos en el Senyor! Ho repeteixo: alegreu-vos!". Com jo, més d'un pensa amb un punt d'escepticisme i alguns amb una galleda sencera: "Farem el que podrem".
