04/03/2011

Orgull abstemi

2 min

Per fortuna, ja s'accepten obertament els lligams estrets entre sobrietat, entesa com a absència total d'alcohol, i creació literària. La llista inacabable d'escriptors notòriament abstemis, morigerats, contraris als excessos en el menjar i el beure, convencerien el més escèptic que, per a l'escriptura, cal mantenir ben desperts els cinc sentits i actives les tres potències de l'ànima lul·lianes que són "memòria, voluntat e enteniment". Em veig en disposició de citar Llull precisament perquè no estic begut, si anés bufat ara mateix em posaria a cantar La del manojo de rosas .

Bernard Shaw, Espriu, Delibes, J.V. Foix, Emily Dickinson, el pare Batllori, Borges, Goethe, Sant Joan de la Creu, tots ells van escriure les seves obres sense la nosa dels efectes distorsionadors de l'alcoholisme. Si pensen que exagero, només han de parar compte en la loquacitat farfallosa de tants embriacs. Qui més qui menys ha aguantat la facúndia inconnexa d'un borratxo, faltada de tota coherència narrativa, gràcia i atractiu, amb un estil llastimós i els personatges enterbolits (començant per el d'ell mateix), per entendre que certes experiències vitals, difícils d'assumir i encara menys d'expressar per escrit, exigeixen una gran serenitat d'esperit, ponderació i anàlisi, imprescindibles per a la manifestació del talent. A banda que és desaconsellable des de tots els punts de vista vomitar mentre escrius.

Si és cert que algunes vivències penoses aboquen els escriptors a rescabalar-se'n mitjançant l'alcohol i així evadir-se de la frustració, la soledat i el desamor de les dones, hem de pensar que també és una pràctica comuna entre els dentistes, els matalassers i els pastors de cabres.

Alguns escriptors exhibeixen satisfets la seva trajectòria abstèmia radical, entre bromes còmplices i picades d'ullet als lectors, tot revelant alguna anècdota curiosa de sobrietat extrema. No és infreqüent trobar-se amb novel·listes que, diuen, van residir un any a Irlanda i no van entrar en un sol pub. O la d'aquell poeta que, tot i tenir a casa una ampolla d'Anís del Mono procedent d'una panera de Nadal, en manté el precinte intacte. O la de l'assagista que, a les marisqueries, quan demana pastís de Santiago, després llença discretament a la peixera la copeta d' O meus amores.

stats