12/08/2011

Picasso a la cuina

2 min

Sincerament, no sóc gens partidari del paisatgisme gastronòmic. Al meus ulls, és una sofisticació innecessària dels restaurants que només ens degrada i ens humilia com a ciutadans, em sembla més aviat propi de nous rics, especuladors, assassins a sou i prostitutes de luxe. Agafem un plat de pèsols saltats amb cansalada: sisplau, no cal que els pèsols i la cansalada estiguin disposats graciosament reproduint un dels quadres de Joan Miró que més m'agraden, les Constel·lacions , els 23 guaixos pintats entre el 1940 i el 1942 a Varengeville-sur-Mer, Normandia.

Allò més indicat per conservar tots plegats la serenitat d'esperit, un cert sentit pràctic i aquella naturalitat elemental que contribueix a fer-nos la vida més amable, seria abocar els pèsols de la paella al plat, amb l'auxili d'una escumadora o una cullera de fusta -de boix millor que de pi-. Tal com cauen els pèsols, així es serveixen.

Per això em contraria que en tants i tants restaurants els plats arribin a taula decorats amb aquella filigrana artística, tan historiada, de reducció de vinagre de Mòdena o de Pedro Ximénez. No només en amanides -que tampoc no cal-, sinó en plats de carn, peix, arròs. Vindrà un dia que ens serviran el sorbet de llimona amb reducció de vinagre de Mòdena. Coses així em fan dubtar de l'amor de Déu.

Durant segles no ha calgut cap reducció de vinagre de Mòdena per decorar una llonza de porc. De fet, la sola idea de decorar una llonza és repugnant, pròpia d'una societat decadent i erràtica.

En l'actualitat, després que el cambrer ha pres nota de la comanda, se li ha d'indicar: "Si no li fa res, el capipota no me'l decorin gaire. Jo mateix ja em faré unes decoracions espectaculars amb boletes de molla de pa i uns grans de pebre".

stats