02/08/2011

Prejudicis ambulants

2 min

Ningú no sap gaire què és viatjar. Per això tants viatges es converteixen en un còctel extenuant de neguits i decepcions. N'hi ha que es vanten que, quan són de viatge, no veuen cap monument mentre que d'altres defugen els més convencionals: "Vaig estar a París i no vaig veure la Torre Eiffel". Devia caminar amb els ulls embenats.

També existeix una raça de viatgers que es neguen heroicament a entrar a un museu. A ells no els crida l'art burgès i convencional, com Reynolds, Delacroix, Turner: s'estimen més mastegar un entrepà de paté dolent en un banc públic. Només varien d'opinió si s'hi exposa algun pot de sopa de tomàquet pintat per Andy Warhol. Potser les generacions més joves desconeixen l'obra i el pensament d'aquest artista. No saben la sort que tenen.

Hi ha els que es resisteixen a entrar a cap església per raons ideològiques, sobretot si viatgen amb criatures, amb l'ànim pedagògic de no donar mal exemple; tant és que l'altar el presideixi un retaule barroc esplèndid o que Tiepolo pintés un enganyalull a la cúpula (un trompe-l'oeil , un trampantojo ). Potser si estiguessin obertes de nit s'hi acostarien discrets i hi entrarien de resquitllada, com si anessin a un peep-show .

Després hi ha els que menyspreen Europa, la consideren massa semblant, propera, occidental. Al seu entendre, els europeus estan pervertits pels diners, la banalitat, la vida molla i l'aigua corrent (i, en canvi, són els primers a defensar l'estat del benestar).

Per a ells l'únic viatge imaginable és a un altre continent, es burlen dels que visiten Carcassona -el viatge més llarg que va fer Gaudí en tota la seva vida, l'any 1878-. Anar a les Franqueses del Vallès els sembla una fotesa. Passejar cap al tard per la teva ciutat, un acte digne de compassió.

stats