18/04/2011

En aquests dies de recolliment

2 min

Pertanyo a l'última generació que ha sentit "avui no és dia de tele" el Divendres i el Dissabte Sant. Mentre Nostre Senyor patia a la creu i expirava; mentre Jesús estava absent de la terra, tota ella coberta de tenebres i dolor -i sovint plovia i el pare ens explicava cada any que el Divendres Sant acostumava a ploure, un autèntic fenomen de meteorologia teològica (i els ateus es mullaven perquè eren cecs i durs de cor i a més a més no havien agafat el paraigua)-; mentre esperàvem la bona nova de la resurrecció de la carn, no hauria sigut gaire correcte que els nens miréssim un episodi de Flipper o Mi oso Ben . Costum, aquest, que prové d'abans de l'aparició de la televisió, de quan es tancaven els cinemes durant la Setmana Santa, per respecte, i les grans estrenes tenien lloc la vigília de Diumenge de Pasqua (encara que teològicament no sabria com interpretar que l'estrena de Los caballeros las prefieren rubias coincidís amb el retorn del Redemptor).

Durant dècades vam llegir aquelles columnes de diari que ironitzaven sobre la programació televisiva tradicional de Setmana Santa, entre denúncies amargues d'una educació repressiva, que per sentit pràctic i per comoditat sempre es retreia a monges i capellans i mai als propis progenitors. Com una psalmòdia, molts columnistes d'esquerres es queixaven càustics que a la televisió només emetien pel·lícules de caire religiós, La túnica sagrada , Les sandàlies del pescador o Els deu manaments , buscant una complicitat automàtica i servil amb els lectors.

Uns altres temps. Ara la societat cada dia és més laica i el més semblant a un Via Crucis són les cues a Port Aventura. Encara que mirant la programació de divendres - Hijos de papá , Sálvame Deluxe , DEC -, aquest Divendres Sant em posaré a l'abast, per si de cas em cansés de tanta laïcitat, el DVD de La túnica sagrada .

stats